MEDITACIONS MENTRE EL «COVIDT DITXÓS» VA SOLT
Veient l’Univers per la nit Veient l’Univers per la nit, ―ara que el cel després de ploure no està espès― em ve al cap i pense amb les distintes idees que han parit els savis sobre aquest. Què és; de què i com està fet; com es formà; què n’hagué abans del Big Bang; si la Relativitat d’Einstein s’hi val; si el Temps i l’Espai es deformen; si la fletxa del temps pot anar avant i arrere; si d’energia n’hi ha un cabàs; si de matèria “ ni se sabe ” ; i no digam res de l’energia obscura; si implosionarà o seguirá expandint-se; si l’espai està o va creant-se; si un cudol dels que van bojos pel Sistema Solar pot un atziac dia entropessar amb nosaltres; si estem a soles o d’alienígenes n’hi ha “per a donar i vendre’n”; si tot és un holograma i es mentira el que estem veient; si som un somni d’un Geni Malèfic; si, si, si..., i mil milions de milions més SI... I jo em pregunte una vegada més: i tot açò “pa què”? “Pa què” si després, ―sense demanar-ho―, ve un bitxo xinés, ―o d’allà on envià Peret a sa mare―, i se-t’endú sense mirar si ho tens tot fet, o encara fas falta a algú. No sé com dir-ho, però és que a mi aquesta comèdia no m’agrada. Possible amic lector ―cosa que dubte que n’hi haja cap mai― ho sent molt, espere que no t’enfades! Salva Novembre, 2020
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Amic Salvador: Lectors, haver-los aílos, a milers…no ho dubtes…
No es calfe tant al cap,ja que a la fi tot té un final
i al començament, tot té un principi
i roda que te roda
enkara la nit dona pas al dia
i el dia pas a la nit.
I siga terratrèmol
pandèmia,guerra
malaltia,accident
tropessó,grip
constipat,mal d’ull
TOT ACABA IGUAL.
Com CAMOT? , senyor lo director de QD
Senyor Salva: Estaríem encantats que ens contara la història del tal CAMOT-si bé li ve.Agraït d’antuvi!
Un expressió que es repetia prou sovint a casa quan les coses acabaven amb desastre… Mal, mal, malament del tot.
Ací té una explicació :
https://www.diarilaveu.com/apunt/30896/hui-acabar-com-camot
Senyor Francesc Benavent, Jo tampoc entenc res, sembla que el personal no escarmenta i entropessem en la mateixa pedra un cabàs de vegades. Ja vaig publicar el PROEMI del llibre GERMANIES en el que s’intenta mostrar una pinzellada de la situació a primeries del segle XVI amb una epidèmia “forteta”―no li fa el nom, fou una de tantes que la humanitat n’ha patit― on a la capital del Regne hagué dia que moriren cinc-centes persones.
Per si no el va llegir ací li fique una part perquè veja com estava l’assumpte fa cinc segles…, i un any.
Problemes sorgits al 1519.
Aparegué la pesta; hi hagué falta de productes bàsics, de blat sobretot per l’encariment sorgit, entre altres problemes, per la corrupció dels importadors; atacs a les zones costeres per part dels pirates africans sense que les autoritats posaren cap remei per defendre a la població; posterior abandó de la ciutat de la classe dirigent per por a l’epidèmia…, i no s’ha d’oblidar la ignorància del rei Carles del sistema legislatiu valencià, desentenent-se del govern del Regne, delegant el poder en Adrià d’Utrecht ―futur Papa Adrià VI― perquè vinguera a tractar els problemes que estaven sorgint i més encara perquè el monarca volia que fóra aquest el que jurara els Furs i no ell com era lo preceptiu, la qual cosa no ho admetia el sector nobiliari.
El 19 de febrer, durant una gran tempesta, caigué un llamp sobre la campana Micalet del campanar de la Seu de València. Es cremà el cadafal que la sostenia i asseguren les cròniques que era possible que s’estenguera el foc per tota la Seu. La dita campana era la que “donava les hores”.
Dos anys abans, el 28 de setembre de 1517, el cel s’obrí de bat a bat i deixà caure l’aigua a cànters. El riu Túria inundà la capital a causa d’una de les tantes catastròfiques riuades a les que periòdicament té per costum fer. Els ponts de la Trinitat i el del Reial quedaren destruïts. Es contaren per milers les víctimes.
Des del 27 setembre del mateix any el pànic s’apoderà de la ciutat perquè un lleó anava solt sense saber qui era l’amo de l’animal. Per la nit oien com rugia. Contaven els més decidits que s’atrevien a anar fosc pel carrer que l’ombra que percebien de la fera no deixava cap de dubte: era aterridora! Tanmateix ningú l’havia vist directament. D’una cosa sí que s’estava ben segur: les senyals que presentaven els cadàvers que apareixien abandonats entre els enderrocs de la desfeta que feu la riuada no havien sigut produïdes per urpes d’animal, les persones moriren ofegades per l’arrossegament de la força de l’aigua.
Desastres, un darrere l’altre, s’anaven amuntegant. El clero avivava el malestar assegurant que, com les plagues d’Egipte, Déu Nostre Senyor les enviava per la degradació moral en què estava sumida la societat. Tot era un continu escàndol públic consentit per les autoritats, principals culpables perquè en participaven, ells els que més, sense posar-li cap de fre.
Amb aquests fets anà gestant-se un caldo de cultiu al que només li faltava afegir un altre tipus d’adob perquè esclatara el reivindicatiu moviment de protesta agermanat.
Està escrit que “El 22 de Juliol de 1519, predicant en la Seu el mestre Castanyolí, frare de predicadors, dix que per los pecats dels hòmens, Déus invia pestilències, guerres i fam, i que a ses orelles era enviat un pecat molt infandíssim…, certes persones usaven el pecat de sodomia…, i els Officials, sent avisats no els castigaven… ”
Com sempre, salutacions cordials.