CA L’AMO !

CA L’AMO!O això devien exclamar els quartondins de fa unes quantes dècades quan passaren per davant del palau del marqués de Dosaigües, edifici impossible de no admirar de tan singular explosió de bellesa com mostrava, i que arriba a la seua màxima expressió en aquella megalítica portalada llaurada en marbre d’alabastre que combregava amb la lluïssor del seu propietari, amo de pobles i terres ací i allà així com de tot un filat de títols acumulats a base d’herències, matrimonis i compres entre les quals, no ho oblidem, s’hi trobava el de baró de Llutxent, o senyor de la vila de Quatretonda.

Un títol menor si voleu aquest de senyor, encara que això només afectava el continent (que tampoc no volem menysprear). El contingut, però, és una altra cosa perquè afectava la propietat d’unes terres que en línies generals, i dins del món feudal vigent fins al primer terç del segle XIX, es concretava en un doble domini, el directe que ostentava el senyor i propietari del senyoriu el qual rebia unes rendes del llaurador que disposava del domini útil de les terres, el qual les gaudeix i treballa a canvi d’un pagament.

A més el senyor unia al domini directe de les terres cultivades el domini de l’administració de justícia, així com tota una sèrie de drets i regalies amb els monopolis de serveis bàsics com el forn, carnisseria, molins, entre els quals s’hi pot destacar també el de l’exclusiva propietat de la Serra (la muntanya alta o blanca), ja que els veïns només disposaven d’un dret comunal d’ús, mai no de propietat, sobre aquella part anomenada la Redonda (la que envoltava el poble), per a les seues necessitats bàsiques de llenya o de bovalar per al ramat de la vila.

I és per tot això que la nostra història, i en alguna de les seues parts, va lligada i ha contribuït a la magnificència d’aquest magnífic palau, el de l’“amo”, encara que suposem, i només és una suposició, que tan estrany fóra que un quartondí traspassara el seu llindar com el marqués, vagarejara pels nostres carrers, que de terres, palaus i castells en posseïa a tot arreu, el palau o castell de Llutxent, un entre tants.

Ca l’amo, també.Avui, el Dosaigües, el palau, convertit en Museu de Ceràmica “González Martí”, és d’ús i titularitat pública, un museu, continent i contingut del qual, són de singular bellesa. De tota manera traspassar el seu llindar continua tenint el seu què!

benavent