A LA VORA DEL FOC
A LA VORA DEL FOC Perquè enyore les meues reunions familiars d’antany —ha de ser l’edat que ja tinc— permeteu-me que fent un esforç d’imaginació puga novament ajuntar al voltant del foc de casa de la meua iaia Maiteresa la Redonda els éssers que nit rere nit, i acompanyats de tant en tant per la sintonia de La Pirenaica, em van bressolar amb les seues històries durant els anys de la meua infantesa. Seguiu-me sent muts espectadors del que ací es conta; sigueu tolerants amb tots ells; escoltem-los, al capdavall són xicotets trossos de la nostra particular història. Si els diàlegs van ser exactament com els escric no ho sé, no tenia un magnetòfon per gravar-los, però puc assegurar-vos que no diferiran gens de com van succeir realment. Les paraules seran altres, si bé el sentit serà el mateix.
Tinc a la dreta a ma uela Maiteresa; a l’esquerra mon pare, Salvauret Alberola; davant estan els meus tios José i Enrique Forner; ma mare entra i ix del corral. Escura els pocs plats que s’han utilitzat en el sopar. Hem menjat uns pastissets d’herbes fets de roselles, cama-roges i llicsons; els hem arreplegat ma uela i jo aquest matí en el màrgens d’un camp que té al costat de la carretera que va a Xàtiva quan baixes la costera de la casella dels peons caminers, al darrere de la Torreta. Els meus tios Milio i Teresa han dut unes coques de dacsa boníssimes. —Si no beveu més aigua pengeu el pitxer damunt de la canterera que es pot trencar—, ordena ma mare. El pitxer té un dibuix de Sant Antoni Abad. M’hi fixe bé i deduïsc que en ma casa serien quasi tots destres, està desgastat el cantell que té l’ansa a la dreta. Els xiquets ho observen tot, estan pendents fins del més mínim detall i hui he fet aquest nou descobriment. —Sí, no el trenqueu, que era de ma uela Maiteresa Cuquerella. Me l’estime molt, el va portar des de Benigànim quan es va casar en ma uelo Miquel. Té més de cent anys—, insisteix la uela. No és cap joia d’antiquari, el van comprar segurament en la fira d’agost de Xàtiva. Jo encara el conserve i l’exhibís amb orgull en la vitrina de ma casa: és un trofeu familiar!
Al carrer fa fred, plou a doll; a un rellamp seguix un gran tro; algú diu: —Ha caigut en el campanar, podem estar tranquils, ací no arribarà.
Per a un xiquet de huit anys oir parlar d’aquesta manera a un major reforça més en el seu interior el sentiment de seguretat que dóna sentir-se protegit pel clan. Quina llàstima que en créixer no ens adonem que no és així.
Algú ha eixit al corral per agarrar un altre garbó i revifar el foc de la ximenera. S’apaga el foc del déu llar de la nostra família, el focus dels romans. «Això de sempre, no res de nou» han sigut les últimes paraules que he oït; m’he quedat, com altres vegades, profundament dormit i ara em veig recolzat sobre la falda de ma uela. A poc a poc van desapareixent els personatges de la història, cada un es retira de l’escenari pels laterals i, quan em torne a asseure davant del teclat per escriure, retornen al meu cap escenes semblants que van anar succeint-se mentre creixia en edat sentint-me abrigat per aquell grup.
Li he donat a llegir a ma mare el que acabe d’escriure. Té noranta anys i el seu cap regix molt bé. Li tinc enveja, voldria envellir conservant com ella la mateixa lucidesa de què gaudeix. M’ha telefonat aquest matí i m’ha dit…
Continuarà…
De reunions a la vora del foc en tinc un cabàs més, si el senyor director vol puc enviar-ne unes quantes…
Salva
Del llibre COSES NOSTRES
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.