RESIDÈNCIES?

                                               

                                   – L’Asil: Un conte recontat –

                                ( Anònim )   

     Residències o … asils? No sé fins a quin punt cal fer la pregunta, si és adient, ni si els noms fan del tot la cosa. Però davant el dubte, a l’hora de relatar la present historieta, amb la intenció de revestir-la un poc respectant el sentit original, m’he vist amb la necesitat de fer una ullada al que diu el diccionari sobre els dos conceptes per tal de situar-me. Resultat? Com el temps, la vida i el llenguatge són canviants, no vull dir que actualment siguen del tot sinònims, però sí recurrents,“complementant-se positivament”, afegiria. És obvi que davant l’allau actual  de tanta informació de greus incidències que ens arriba, a ningú ens deixe indiferents. Tanmateix vull aclarar que, amb aquest relat, per analogia, més que esbrinar sobre els centres en qüestió, només pretenc aprofitar el ressò  popular del moment que tenen, fent esment d’un “sussoït”, intemporal i pedagògic diria, que estic segur la gran majoria dels lectors ja coneix. “Sussoït” al qual em prenc la llibertat de posar-li nom propi:

                                                    L’ASIL

    Això era una vegada, fa molts anys, que vaig sentir dir a qui m’ho deia, que a ell també li havia arribat i sentir dir d’altres que igualment deien i asseguraven haver ocorregut, que….

    “Un cert dia, un home jove, pare de família, davant les dificultats en que vivia, o pel que fóra, decidí  portar a son pare, ja vell i dèbil, a un asil situat al poble vehí. Possiblement pensava que allí, almenys, no li mancaria aquell mínim menjar necessari que a casa no els arribava.

    Era una època en què quasi ningú no tenia ni bicicleta, hi havien pocs carros, i molt menys, cotxes. Potser només un o dos en cada poble, i no en tots. Tant era així que, quan per aquell poblet, travessat per una carretereta  plena de reclots i pedres soltes n’apareixia un, avisant de lluny la seua presència pel soroll peculiar i el munt de pols que l’acompanyava, quasi tots els xiquets, i part dels grandets, s’hi assomaven per gaudir del simple fet, tan curiós com excepcional, de veure’l passar. “Hi ha que vore! – comentaven els majors etre ells- Quant d’adelanto arriba a vore qui no es mor!”

    És en aquest context que aquell jove, sense disposar de cap mitjà pròpi de transport, agafant a son pare i carregant-se’l a l’esquena, inicià el camí en direcció a l’asil. Malgrat ser, son pare, de constitució prima i poc pes, fent i fent camí, arribà el moment en què, sentint-se cansat, veient un piló de pedra, gros, a la mateixa vora, decidí aturar-s’hi i descansar. Acomodant-lo sobre aquell piló tan bé com va poder, continuà sostenint-lo en tot moment per tal d’evitar que, vinclant-se, caiguera i es fera cap mal. Encara faltaven dos quilòmetres, mínimament, per arribar al destí, restà pensant. Va ser en aquell moment que, respirant encara profundament recuperant-se del cansanci, el fill, sense haver parlat en tot el trajecte, quasi sense atrevir-se, mirant la cara de son pare furtivament, disimuladament, s’adonà de que estava plorant en silenci, contingut . Conmogut, entre batecs alterats al seu cor, dificultosament, entrebancant-se, li digué: “Pare…, no plore…! Per què…, per què plora?” Més que al fill preguntar, li costà al pare respondre. I quan, entre llàgrimes, ho feu,  li contestà: “Perdona’m fill…És que…., és que en  aquest mateix lloc… vaig…., vaig parar a descansar amb  al meu pare, fa cinquanta anys…, quan …quan també el vaig portar a l’asil”.

       Arran d’aquestes paraules, quedaren estabornits, incapaços d’expressar el que sentien. Era una emoció tan forta i colpidora que els tallava l’alé nuant-los la gola fins restar muts, fent-los discórrer, impotents, entre més llàgrimes, ara sí, compartides.      Fou el que, de repent, acabà passant. O no tan de repent. Possiblement és el que tots dos havien anat tement, incubant feia temps; com un malsomni al qual tindrien que encarar-se arribat el moment. “Maleïda misèria la que s’hereta i trasmet com una maledicció irreversible!”…, rumià dins seu, fermament. Com fent una protesta que ressonava dins seu fortament irada, interpel·ladora al seu destí.

     Passaren uns moments que semblaven voler perpetuar-se, fer-se eterns. Era precís: Tenia que sobreposar-se, remuntar, reeixir d’aquell pou sense fons, asfixiant que  experimentava. No era cap fantasma allò que el requeria afrontar, sinó una realitat indefugible. I, efectivament; immers en la tristesa, tan confús com decidit a la vegada, sobtadament, tot prengué una nova dimensió, una nova perspectiva, no per menys incerta, més determinantment alliberadora: “No, pare. Vosté no passarà la resta dels seus dies a l’asil”.  I abracant-lo fortament com mai havia fet, li digué: “Gràcies, pare…, l’estime, l’estime…! Mai com ara ho havia sentit tant de ben cert! Vosté, nosaltres, els seus néts…, res ens separarà mai en vida”.

    Com és possible? Reprenent el camí de retorn cap a casa, tot semblava diferent. Tot cobrava nous colors, nou sentit, nova prespectiva. El seu pas era més decidit, més prest, més determinant i segur. Una sensació gratificant, decidida, molt distinta de la d’abans, els amarava. Inclús el pes a soportar del pare no semblava el mateix. Se sentia exultant, alleugerit. Si no fóra pel motiu de què es tractava, ganes no li en faltaven de cridar i dir-ho amb veu ben alta a tot el món. “I d’ara en avant, què?” -rumià  per un instant fugisser- “El que siga! Déu proveirà!”.

1 comentario

  1. Pepe

    Excel·lent adaptació-reconte d’aquest relat.Com sempre amb un llenguatge curadíssim on no falta ni punt ni coma.Tot al seu lloc i fent la seua funció.

CARN I UNGLA

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES