DE PARE PELEGRí, NO UN, SINÓ DOS(Crònica d’encontres i desencontres)

DE PARE PELEGRí, NO UN, SINÓ DOS(Crònica d’encontres i desencontres)

És el cas que sent de pocs anys sentírem dir que el carrer que dien del Mig (el José Antonio de la Dictadura o l’Aida Lafuente de la República), havia per nom “carrer del Pare Pelegrí”, informació que no va remoure la nostra curiositat però que mai no vàrem oblidar, així que passat el temps i la possibilitat d’indagar en la memòria dels informants ens llançàrem a la recerca del Pare Pelegrí, personatge quantimenys de nom singular.

I contra el que pensàvem, és a dir, que ningú en sabria res d’aquell Pelegrí (Pelegrín en castellà), a la primera porta, l’encontre, que com diuen va ser “arribar i poar”, i amb les llacunes pròpies de les generacions ja vençudes ens abastiren d’algunes bones dades. El problema però, sobrevingué quan aquelles coses que referien no s’adien ben bé al que havia de ser un “pare”, això és, a una persona d’hàbit o frare. A més, amb el cognom “Lahós”, escrit “Lahoz”, més aïnes podia ser foraster, cosa que tampoc impedia que, per algun motiu, el poble li dedicara un carrer. I no obstant això l’apel.latiu de “pare” (religiós), impossibilitava que el tal “Lahoz” fóra el protagonista del nostre carrer.

Calia, per tant, continuar una recerca que produïa més desencontres, de manera que si u parlava d’un Pelegrí que res tenia de frare, un altre se’n recordava d’un Pelegrí Bañuls i Tudela, aquest sí, exmonjo Jerònim i prevere, traspassat el 1882 segons resa la seua llosa funerària del nostre fossar. Teníem així el titular d’aquell històric nom de carrer, frare corista i sacerdot d’un convent dels jerònims a Múrcia, almenys fins a la seua exclaustració que el retornaria al seu poble nadiu.Però també teníem dos personatges coetanis amb el mateix nom, el Lahoz (1800-1880), advocat de Xàtiva que es feia dir “Peregrín”, i el Bañuls, monjo fill del poble (–/1882), que feia dir-se “Pelegrín”. Ambdós sense descendència per ser fadrí l’un, i de carrera religiosa l’altre, establiren alguna relació filantròpica amb el poble (encara que tindre o no descendència tampoc es una condició ‘sine qua non’).

Ara, escatir quina va ser l’acció altruista d’un i l’altre Pelegrí és cosa més difícil de precisar, doncs la memòria oral té uns límits, entrebanc que s’agreuja per la coincidència dels noms (tots dos pronunciats Pelegrí). I així, sense poder destriar fefaentment de quina persona es parla, se’n conservava memòria d’una anomenada ‘herència del poble’, igualment dita ‘la deixa’ o ‘blat de depòsit’, espècie de crèdit agrícola destinat als més necessitats en època de carestia, que també podia repartir-se en mesures de blat en època de soldadura, és a dir quan s’havia de sembrar i no quedava gra.

D’altres comenten que la referida ‘herència’ la gestionaria el rector.Molt recordats per alguns, encara que amb minsa explicació, són dos casos concrets relacionats amb l’altruisme d’un o ambdós personatges: El pont de Ferro i la Serra de Quatretonda. Del primer perquè sent que la deixa s’havia de distribuir entre els pobres de solemnitat, i segons que comenten no n’hi havia ningú que no tinguera alguna cosa o propietat, l’herència anava passant d’uns regidors als següents fins que acordaren destinar-la a una obra comunal, com fóra la construcció del pont de Ferro, sent alcalde “Vitoriano” de Cinto, sobre un projecte del novell enginyer nostrat D. Jesús Alberola Benavent, l’any de 1926. Obra que també aportaria jornals.Altrament, també havíem sentit dir que tenim la Serra gràcies al pare Pelegrí, sense saber si es tractava d’algun tipus gestió (l’un era advocat, l’altre sacerdot), o d’aportació econòmica per les despeses que comportà la seua desvinculació de la propietat senyorial i la posterior partició de la Serra (XIX).

Més concreta i precisa és l’explicació donada per altres en el sentit que un Pelegrí, terratinent i amb propietats importants de la Serra, que en aquest cas podia tractar-se de Lahoz, relacionat amb les terres de la casa del Barranc de l’Aigua, el qual permetia als seus treballadors que els diumenges es tragueren i s’empararen de xicotets trossos de serra. Cosa de la qual tampoc en tenim cap prova fefaent.En canvi, sí que tenim demostrat a més del carrer dedicat al Pare Pelegrí, o els tres grans canelobres de l’església gravats amb el seu nom: PROP. DE D. PELEGRÍN BAÑULS PBRO. (Propiedad de D. Pelegrín Bañuls, Presbítero), així com una deixa de l’exjerònim destinada a pagar el dot de les joves aspirants a professar al convent de religioses de clausura de Benigànim (Agustines).

D’altre cantó, i de l’advocat de Xàtiva tenim manifestació d’una subhasta de béns feta a Quatretonda per mà de l’Estat en 1923, és a dir, més de quaranta anys després del seu traspàs, que denota la dificultat de descabdellar i repartir la deixa testamentària, almenys pel que fa a les propietats rústiques i urbanes de Xàtiva, perquè no se’n diu res de la seua hisenda quartondina.Del negoci d’aquesta subhasta se’n fa esment en 1926, tres anys després de celebrada, el nostre cronista contemporani, tot assenyalant les dificultats i desencontres perquè arribaren les 45.000 pts., producte d’aquella subhasta, a les mans d’aquells que es consideraven els seus destinataris, els obrers del camp, huitanta en total, ja que segons Juan Alberola al testament s’especificaven 500 pts. per jornaler fins on arribara el capital, que tot siga dit de pas significava una fortuna en aquell moment per a un assalariat.De quin destí prendrien definitivament aquells diners, si no en tot, almenys en part, ens parlarà el cronista en una altra crònica –un any més tard- de la qual cosa en parlarem altre moment per no fer-ho (si no ho és ja), massa llarg.