A PROPÒSIT D’UNA SINGULAR ENQUESTA: BUSCARRÓ I BOSCARRÓ

A PROPÒSIT D’UNA SINGULAR ENQUESTA: BUSCARRÓ I BOSCARRÓ

Diuen, i si no ho diuen ho diem ara, que elegir, d’alguna manera, és trair, i això ens ha passat ací quan hem contestat aquesta singular enquesta de QuatretondaDigital, que hem elegit, concretament decantant-nos per l’opció: BOSCARRÓ, val a dir, la darrera preferència entre els internautes, resultat que no considerem gens estrany, però que ens dóna l’oportunitat de comentar-lo, almenys des del nostre personal punt de vista. Tot i això, sí que ens sobta un poc “Boscarró” no tinguera més “chance”, ni que siga enfront a “Buixcarró” perquè, tot s’ha de dir, tot i el nostre vot militant, cert és que si ens sentim identificats amb alguna de les tres formes, aquesta no és altra que la de “Buscarró”.

Òbviament, no cal ni dir, que de les tres formes la desconeguda, l’estranya, no és altra que “Boscarró”, justament la forma escrita i documentada més antiga que tenim, no debades apareix en el mapa històric del terme de 1588. I és més que probable que si la nostra llengua haguera tingut una evolució històrica diguem-ne que normal, amb tots els usos que una llengua ha de tindre, haguérem conegut tant una forma “Buscarró” com l’altra “Boscarró”, sobretot perquè són la mateixa, i tan iguals com puguen ser “Juan” o “Juano” (parlats), com “Joan” i “Joano” (escrits), o “Jusep” i “Sanjusep, representats gràficament per “Josep”.

De manera que “Buscarró” seria a la llengua parlada, allò que “Boscarró” hauria de ser a l’escrita, o més concretament, diem “Buscarró”, però escrivim (o hauríem d’escriure) “Boscarró”, en definitiva que ambdues formes són ben correctes i assumibles en la nostra llengua segons els diferents àmbits i els usos en què en fem ús.

Ambdues, per tant, formen part del nostre patrimoni lingüístic, històric i cultural, i en conseqüència la nostra pretensió, o si es pot dir proposta quan redactàrem l’entrada al.lusiva als noms del nostrat senyer massís, no era altre que el de situar en el mapa (ara que està de moda l’expressió) la forma històrica “Boscarró”, difondre-la i si molt convé tirar d’ella en usos escrits i/o oficials.

Altrament, bé sabem que les coses, de vegades, no són tan simples, és a dir, que tenim tan interioritzat, solidificat i fossilitzat el nom i pronúncia de “Buscarró” com a nom propi que individualitza i distingeix aquell paratge, i del qual hem perdut tota filiació semàntica i rastre del seu significat (de “Boscarró” diminutiu de bosc= boscarró, bosquet), que ja li hem atorgat a la cèdula d’habitabilitat, i per tant fa de difícil assumir, donar-li cabuda, a la variant escrita de “Boscarró”.

En conclusió que conjuminar “Buscarró” i “Boscarró” no haurien de significar cap contradicció independentment que preferim una forma a l’altra, que són variants, usos que formen part de la tradició oral i escrita. Són en definitiva un mateix nom.

I “Buixcarró” ens quedaria pendent.