ANIT MIRANT EL CEL
ANIT MIRANT AL CEL Anit mirant el cel una estrela brillava fort, més llum que les altres tenia, l’estrela em mirava a mi. Però què soc jo? Li vaig preguntar prest. L’estrela no em contestà. Seguia quieta, serena, tranquil·la. Quant de temps hi estarà? «Què t’importa? Amic». Oia la veu del company jo, que també mirava al cel. De sobte, sens cap so de música, les estreles totes ballant estaven, com d’harmonia celestial era el compàs. Absort quedí! L’estrella que més brillava se m’acostà a espai a l’oït: «No desesperes, l’Amor encara és més fort». Intentí agarrar-la amb les mans. Un instant fugaç només va ser. Mentre la vaig tindre oprimint-la un bàlsam em deixà en la pell. Per Llevant apuntava el Sol. El firmament s’omplia de llum. La música no hi era ja. Jo deixava de somniar. Quin plaer, Senyor, quin plaer, dormir, somniar, despertar..., tornar a somniar! Salva Abril, 2021
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
