HISTÒRIES AMB ELLA : «BELLA I EL PASSEIG MATINADOR»
Som matiners i puntuals : a les 6:15 del matí comença l’aventura del cada día;encara és de nit quan comencem a caminar.Mentre el poble dorm, nosaltres caminem,parlem,discutim. Bella ja és especial per a nosaltres i ens ha guanyat el cor; per la qual cosa amb una simple mirada ens ho diem tot.Només té 9 mesos i li falta poc per a graduar-se en llatí i grec.
Quasi que no atén pel nom…atén per gestos,per necessitat,per instint i sobretot per amor. Sempre darrere,sempre a prop de tu, al seu camp visual vol vore-mos.Quan vol alguna cosa, primer mira, després es fa la morta… i només com a últim recurs lladra i implora.
Bella és molt porigosa.Tem a les persones, als altres gossos i quan veu perill s’apropa a nosaltres i es fica sota la nostra protecció.Sempre detectant conills en el nostre caminar pels camps: salta,fa mil i una cabrioles,lladra,es fa la més xula del món, però no pot fer res a l’ estar lligada per una corretja al seu arnés i a les meues mans.Tinc por que arree darrere un conill i no torne.Ja veus! a casa té més llibertat que al camp : paradoxa de la vida!
Poc a poc anem guayant-mos una a l’altre i en tenim moments.5 km. matinals.A l’alba.Vegem com s’alça el sol i com se’n va a descansar la lluna.Mentrestant, caminem.La gossa no suporta que un altre caminant vaja al darrere nostre: no para de mirar enrere i de caminar de costat no quedant més remei que esperar que passe i ens avance. Tots en tenim de manies.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
No em fotràs tort, que t’hi veus! Que vos té robat lo cor, s’hi veu; major com sou de dies, no d’ànims, amb les emocions ran de pell, fàcil de los vostres ulls esclatar i amb la fillada que ha escampat el vol, ho tenia ben fàcil Bella per a convertir-se en ‘okupa’ de vostre cor, de vostres cors. Un ‘okupa’, sort encara, que no es d’aqueixos que canvien el pany de casa. Sort!
Aaaaaaaaai si sols fora el cor el que ens ha robat!
Sempre he dit que a mi no m’agraden els gossos, ni gats, ni cap animal que havera d’habitar a la meua llar, i que si alguna vegada em veien que tenia un gos a casa que podrien dir ben alt que m’havia tornat boja. boja. boja, però de les boges que han d’estar tancades a un «manicomi» (que sé que ara ja no existeixen )
I ara…ara estic embovada amb la Bella, la vull molt.
Eixa alegria que mostra quan entrem a casa encara que faça 2 minuts que hem eixit, eixa careta i eixos ullets com demanant un trosset de pa o d’allò que li donem quan estem dinant o sopant, eixa preocupació que mostra quan la seua ama Ana està un poc malalteta, eixes besades que em donava un dia que vaig caure de l’escala de ma…no té preu.
Sí, la volem i la volem molt.
He aprés dues coses: a estimar a Bella i a no tornar a dir «d’aquesta aigua no beuré»
I la meua filla diu que ja no troba res impossible, que quan alguna persona comenta que tal o qual cosa és impossible que passe ella contesta que res és impossible; si Rosa té gos i el vol molt, tot pot fer-se realitat. Excepte fugir de la mort, tot pot passar.
Així és, es fan de voler, i a diferència dels fills (conste que no és cap comparació, no podria ser-ho mai), sempre depenen de tu.