I QUINA UNA VAREN ARMAR AQUELLA PARTIDA DE QUARTONDINS!
I QUINA UNA VAREN ARMAR AQUELLA PARTIDA DE QUARTONDINS!
Cent vint anys de lo de Pinet
Armats, tot siga dit, no debades un guarda de camp va guipar per les muntanyes de Pinet, ara fa cent vint anys d’això, aquella milícia de sediciosos carlistes i partidaris del pretendent Carles VII i per tant contraris de l’Estat liberal, fet que degué transmetre al jutge de Llutxent i d’ací, seguint la cadena, a la caserna de Quatretonda que s’hi comunicaria amb la comandància de Xàtiva…
I pensaran tal vegada que les històries bèl.liques són més cosa dels llibres dels fets d’altres pobles, que de bons exemples en tenim de veïnat, però no del nostre. I no creguen, que els nostres homes, aquells que un 20 ó 21 d’octubre de 1901 es van alçar contra la reina Regent Maria Cristina, mare del futur rei Alfonso XIII, van fer alçar el Governador civil de la seua butaca del teatre la nit del 22 d’aquell més per tal de conferenciar amb el ministre de la Governació, i amb el Capità general de València.
La temptativa de Pinet, lloc on denunciaren haver vist la referida partida, semblava poc important, a València la situació estava calmada i els més destacats carlistes declaraven haver abandonat la lluita armada (aquella que va amanir quasi tot el segle XIX d’una llarga guerra civil), substituïda ara per la lluita política i ideològica. La premsa també considerava poc menys que increïble aquella notícia.
Però quan la matinada del dia 23, a les tres de la nit segons algunes informacions, comprovaren el moviment de tropes que pul.lulaven per Capitania, els diaris posaren fil a l’agulla, allò era més seriós, tan alarmant com que “El Mercantil Valenciano” del dia 24 declarava: “Anteanoche estuvimos sobre un volcán sin saberlo”.
De manera que cap a Quatretonda i Pinet que eixiren dos companyies del regiment d’infanteria Guadalajara i un esquadró de cavalleria del Sesma, amb ells viatjava també el comandant de la Guàrdia Civil de la província de València, no debades el Governador havia mobilitzat les comandàncies de la Benemèrita de tots els llocs propers on havien vist els revoltosos, a més la primera autoritat civil ordenà a la policia el control dels carlistes més significatius, alguns dels quals notaren que faltava de la ciutat, tot i que semblava pura coincidència només; i un altre que pretenia eixir en tren de la ciutat no va poder anar-se’n, a més d’ordenar-li que es presentara a Govern civil, com així va fer.
També es va traslladar a Xàtiva en tren, encara que posteriorment, el Capità general que pretenia rebre informació telegràfica del desenvolupament de les accions a diferents estacions del recorregut. I més encara, perquè segons els diaris el cap de la caserna d’Ontinyent es va dirigir amb les seues forces cap a la comandància de Canals des d’on, tots plegats, pretenia reprimir o evitar l’algarada carlista.
Tampoc es creuren els braços més enllà del tossal de Migdia, que les casernes de la Guàrdia civil d’Alacant, limítrofs a la província de València també foren alertades en previsió que els sublevats pretengueren creuar les muntanyes, no debades aquelles serralades ja havien viscut el que pareixia el darrer conat carlista l’any anterior. També forces de l’exèrcit d’Alcoi i d’Alacant (regiment de la Princesa) foren aquarterades amb l’abillament de marxa per tal de saltar al primer avís. S’intentava evitar que el moviment carlista s’hi estenguera, perquè no ho oblidem la Vall d’Albaida, i segons Calzado Aldaria, havia estat la segona comarca del País quant a voluntaris carlistes durant la contesa carlista del XIX.
Que com va acabar aquell “pretés” alçament, ja s’ho poden imaginar, “com la nóvia e Pinet”, no debades el comandant de la caserna de Xàtiva que s’hi trobava a Quatretonda assegurava que a Pinet i tots els pobles que havia recorregut regnava la més absoluta tranquil.litat. En conseqüència ordenaren la retirada de les tropes, les quals ja s’hi trobaven de camí al port de Benigànim, i el Capità general retornava des de Carcaixent cap a ciutat.
I la partida carlista de Quatretonda? Aquella que segons algunes fonts la formaven entre vint i trenta homes armats de totes les armes i pegant alguns tirs entre pinars, doncs quedà reduïda a deu o dotze joves quartondins que segons diuen les cròniques es dirigien a les festes de Barx, alguns d’ells acompanyats d’escopetes. Així que res de partida carlista. Alguns d’aquestos joves, tres concretament, tal com ho anunciaren els periòdics del dia 30, foren detinguts pels civils de Quatretonda per portar escopetes sense permís d’armes, per la qual pensem que es tractaria més bé d’una denúncia.
De l’actuació de les autoritats, des de Llutxent a València, res sabem ja del paperot que jugaren en aquest afer, això sí, a Pinet el posàrem en el mapa, que de res es va parlar tant i tan intensament en aquells dos o tres dies en què “visquérem perillosament”. Ara, i com va manifestar un periodista d’El Pueblo, contrari declarat de la religió, millor que aquell guarda haguera anunciat la troballa d’una Marededéu sota un garrofer dels Surars de Pinet, que prompte tindrien un magnífic temple on acudirien tot de peregrins que algun benefici aportarien al poble.
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Gràcies i enhorabona per tan curiosa i divertida aportació «històrica». També per l’accent tan «accentuat que el traeix». Perquè a tal crònica, si li afegim els seus cognoms, cap dubte: de Quatretonda tenia que ser!!! Està clar que som un poble «important»!. El mal és que no som reconeguts. Si el mateix hagués passat a València capital…. Porca enveja que ens tenen!, dic jo. I com cadascú treu les pròpies «manies» afegides a passejar (no siga cosa que s’arnen dins el calaix), llegint «per damunt, damunt», dos detalls em criden l’atenció: I- La «normal i normalitzada ignorància administrativa» respecte als administrats i el seu»territori colonitzat», com és el fet, i el cas, d’anomenar, oficialment, CUATREDONDO per Quatretonda, i BENIFAYET per Benifallet. II – Tot inclòs, i al mateix preu, «en castellano normativo i normativizado para que nos entiendan» (o… «s’enteren!»). És voler dir, que no ve d’ara, ni de la setmana passada, nostra «inconscient normal anormalitat» de submissió lingüista que patim. Una submissió de la qual no ens n’adonem dels «danys col·laterals» que comporta com són, a més del cultural, l’econòmic, l’identitari, el de pertanyença i reafirmació com a poble diferenciat, i el d’autoestima segrestada i transferida en favor de…. I ara…, em permet? Ja sé que no , però tant se m’en fot (ai, perdone): No puc contenir-me el desig de fer-li el reconeixement ben merescut per la seua tasca tan «vocacionada i fidel» en favor dels nostres propis valors i volers. És un plaer cabussar-nos en la lectura de les seues aportacions a QD. .
Excusatio: Crega’m senyor Benavent que no me n’havia adonat de la seua rica observació, problemes d’intendència, de no baixar més les pantalletes i d’anar amb corredisses, florejant. Tampoc el meu identificador és un veritable pseudònim, viaranys de la ment.
Altrament, i passant a les seues paraules, m’alegre que li haja agradat aquest fet bèl.lic que va ocupar les pàgines dels periòdics durant un temps breu però intens. I sí som un poble “important”, però com tots, i que potser no ens reconeguen… ni nosaltres mateixos ho fem. Tot són matisos.
I pel que fa als detalls és de notar que no perd el seu abrandament tot i que ja hem perdut aquell pecat de la joventut (note ací el plural) i ens acostem a aquella edat que diuen respectable.
Dels topònims em resulta realment curiós un “Cuatredondo”, sobretot la –o- final, crec que podria amagar alguna cosa, però no la puc demostrar, ja veu. La “d” em sembla una simple errada d’impremta, o la dificultat de no interpretar correctament un nom que no han sentit mai, desconegut, no debades ens trobem en 1901 i els mitjans de transmissió, telèfon i sobretot telègraf no són els d’avui, unit a les corredisses per tindre la notícia en planxes perquè isca el periòdic a l’hora.
Amb tot, la cosa es complica amb la intervenció del topònim “Benifaiet” que lògicament no pot ser el Benifallet de Tarragona. L’única comandància que té una actuació semblant a la descrita en la notícia és la de Benigànim, però resulta una confusió és massagrossa. Poca cura? També cal recordar que parlem de la Vanguardia de Barcelona.
I hem dit que el cas de “Cuatretondo” pot amagar alguna cosa simplement perquè ja l’hem vist escrit així alguna vegada, amb la o final (deixem a banda la confusió t/d que considerem simplement anecdòtica), i això perquè en algun poble de la redor sempre he sentit comentar la nostra forma de parlar caracteritzat per una exageració de l’harmonització vocàlica, d’una obertura més elevada en la pronúncia de les nostres vocals, sent el cas més paradigmàtic aquella expressió de “sóc de Quatretondo”, expresssada d’aquesta manera.
Particularment sempre he pensat que era una apreciació sense cap base, tampoc m’he parat a buscar-ho, més encara sabent que nosaltres fem allò de l’harmonització vocàlica en el cas de la vocal –a- final, igual que la fan tots els pobles de la redor i de més enllà. Un fenòmen que es dóna quan la vocal anterior a la –a- final és una –e- o una –o- oberta en síl.laba tònica, les quals arrastren i condicionen la seua pronúncia de manera que diem “rodo” per roda, “gerre” per gerra, “coso” per cosa, o “perle” per perla.Tot i això, aquest tret fonètic no és propi del nom Quatretonda, amb una o tònica anterior, sí, però de realització tancada i no oberta.
Ara bé, el fet que en una publicació d’una institució acadèmica de Barcelona ben il.lustre i dedicada a l’estudi i difusió de la nostra llengua, i arran de la visita que els va fer un destacat prohom quartondí plasmaren, negre sobre blanc, que era originari de “Quatretondo”, em va fer pensar si n’hi havia alguna cosa més que una simple confusió provocada per un nom que d’entrada sonava estrany per desconegut, o tenia alguna relació amb la nostra parla local que denotava un matís fonètic, el nostre, que era captat per gent de fora?
I dels afalacs finals què hem de dir? Que vénen d’un bon amic, i això ja és prou recompensa, encara que no s’ho valen.