DON JUAN TENORIO
Don JUAN TENORIO
Cuán gritan estos malditos
mas, mal rayo me parta
si terminando esta carta
no pagan caro sus gritos.
I més:
Clamé al cielo, y no me oyó.
Mas, si sus puertas me cierra,
de mis pasos en la Tierra
responda el cielo, no yo.
PA CHULO JO! PASSA TÍO?
Un altre any, i per donar-me por, vaig llegir anit el don Juan Tenorio, el de Zorrilla, clar.
Com, ja puc dir en temps antic, us recordaré que aleshores no hi havia televisió, ens asseiem al costat de la “arradio” i oíem com els actors aquells que tenien una veu especial anaven relatant-nos i interpretant els papers de l’obra que puntualment la nit del 31 octubre la programaven per als que tinguérem la sort de posseir-ne un d’aquells amb mando Kronex i onda corta incorporada.
Por, por…, he de dir-vos que l’escena del sopar em ficava els cabells de punta.
A poc a poc els tocs a les portes van acostant-se on estan els comensals i tu, que tens una imaginació que es fot, vas notant com algun ésser t’estira de les orelles i t’acostes una mica més cap al davantal de ta uela en oir:
“esa llamada postrera
ha sonado en la escalera”.
Després, en acabar la funció tots comentaven que el tio era valent i una mica descarat també perquè anar a per una monja de dins d’un convent en el temps que vivíem…, ja era, ja! Però es tolerava perquè a la fi:
“un punto de contrición
da un hombre la salvación”.
El Zorrilla aquest fou un atrevit perquè ens presenta un depravat, segons els canons establits aleshores, i mira, encara se salva de l’Infern estant a les últimes ja quasi mort.
L’amor de donya Inés és que val lo que no està escrit, i això que el don Juan en feia i en tenia per a totcristo:
Por donde quiera que fui,
la razón atropellé
la virtud escarnecí,
a la justicia burlé
y a las mujeres vendí.
Yo a las cabañas bajé,
yo a los palacios subí,
yo los claustros escalé
y en todas partes dejé
memoria amarga de mí.
———
Desde la princesa altiva
a la que pesca en ruin barca,
no hay hembra a quien no suscriba,
y cualquier empresa abarca
si en oro o valor estriba.
————-
Estic ben segur que a hores d’ara la gent ja no li mira pèl i no té tant de remilgos.
Estem al segle XXI i s’ha de ser més pràctic.
Res amics, que la nostàlgia i l’edat em fa ser una mica romànti.
Salva
31 d’octubre del 2021
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
COMENTARIS