ÉS «TOTSSANTS»
Vénen dies de ‘Totsants’, dies de recordar els difunts, els avantpassats, ben representat en el costum generalitzat de la visita als cementeris; un dia que venia seguit, o quasi que barrejat diríem, amb el dia de les Ànimes, que era el segon del mes de novembre –nove(mbre), el més número 9 que després passaria a ser l’11 del calendari amb l’afegitó, pel cap, de dos mesos més – els novells gener i febrer- no debades, i anterior a aquest acreixement de l’anuari, el primer dia de l’any era el 25 de març, festivitat de l’Encarnació.
I més abans que actualment, eren uns dies en què la religiositat canònica, per dir-ho així, i la popular es barrejaven d’aquella manera en temps de resos i de cresols, perquè calia resar i il.luminar per tal de facilitar el camí cap al cel a les animetes del purgatori, ja que, i segons creences, les animetes pujaven al cel -d’una nit per altra- d’on costums tan populars com encendre les ‘minetes’ (=d’animetes), o ‘palometes’, en qualque recipient amb oli.
I si les animetes eixien aquella nit cap al paradís, certament també podien visitar els seus familiars, les seues llars, fet que mou tants i tan variats costums com aquell de posar un plat més a taula, o tindre el llit fet i descobert per si de cas, però sobretot els llums, aquells blens i cordonets que, cremant sobre redolinets de cartonet, suraven ben amerades d’oli tot il.luminant les estances de la casa.
Enllumenant el camí de casa o del cel i també resant per facilitar el seu trànsit cap a la glòria, que encara hem participat, sense entendre-ho massa bé aleshores, això sí, en algun tipus de pregària o res per cada difunt de la família. Però la singularitat d’aquella pràctica és que havia de ser individual, és a dir que estant dins del temple parroquial i després de cada prec per un difunt, s’havia d’eixir al carrer un moment, no em pregunteu perquè, aleshores es tornava a entrar per fer-ne un altre, i així d’un en un. D’on venia aquell costum o des de quan, no ho sabem.
I el dia 2 per a la xicalla era festa de pors i de temors, de travesses i de juguesques sobre el cementeri, també de rondalles, com aquella recollida per Montse Benavent Martínez segons la qual “Quan ja era hora ben foscant un home del poble va anar al cementeri a fer brossa per als conills, perquè segons sembla allí creixia ben bona i llustrosa. No era el primer dia que anava i es coneixia bé els roglets, de manera que en un “santiamén” va tindre el cabasset ple.
Fet i fet, i després de deixar caure el cabasset ben farcit de quemenjar verd fora les parets del cementeri, s’hi va encaramallar pel reixat de la porta per mamprendre el camí de tornada a casa quan, de sobte, s’adonà que alguna cosa li faltava, tot exclamant:
-Xe, però si m’he deixat la falç a dins!I quan encara no tenia una mà agarrada dels barrots d’entrada per fer de nou el salt, va sentir una veu, que des de dins de la foscor del fossar, va dir:
-No cal que tornes a saltar que jo te la tiraré!
Aquelles inesperades veus van descompondre el nostre protagonista que tot i ser un home valent i de reconeguts poders va arrancar a córrer, com ànima que acaça del dimoni, buscant l’estalvi dels primers llums del carrer del Portal.
L’endemà de bon matí un familiar li va arreplegar el cabasset de brossa i la falç que algú havia deixat arrimats a les parets del cementeri. Però aquell home, ja major de dies aleshores, va quedar ben arrimat al marge perdent molt del seu vigor i empenta i mai més ha vollgut saber-ne res d’aquelles veus, tot i que alguns encara conten que va ser algun altre home que aquella mateixa nit també havia estat allí fent brossa encara que no s’havien vist; d’altres, en canvi, asseguren que algú que sabia del seu costum li havia fet broma, i d’altres més bé que advertien els xiquets perquè no anaren de nit a jugar al cementeri.
No cal ni dir com de versions d’aquest conte n’hi ha tantes com orelles de xiquets i xiquetes hauran pogut escoltar-les, aquesta però, recreada, una de tantes.
”És ‘Totsants’Coordinació bq.
De la recreació, benavent
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Estimat don (o «en»?) Rafael Benavent i Benavent: Qui és l’autor d’haver inserit tal «EPITAFI»?. Vosté…, el director P. Romero…? Potser, vosté (s), no té(nen) ni idea dels tremolors que, de xiquets, ens ha fet sentir. I dubte si encara tindrà els efectes pretesos, retroactius o actualitzats. Una obra d’art assolida vers les pors, tant més definitives com abusivament utilitzades. He pensat manta vegades d’allò més adequat que seria treure’l. Però sempre he conclòs que seria com un «sacrilegi» vers l’autoria, l’època, mentalitat, o tot plegat, tan digne de ser respectat…i inventariat. Amb tot, un testimoni en el temps. Per tot, i tant més, enhorabona a QD per la finestra oberta i tan digna que ens ofereix al poble. Tant, que no sé si en som del tot conscients, del valor i possibilitats creatives que comporta a disposició de tots. Crec que pocs pobles, inclús de més rellevància, compten amb un mitjà obert, informatiu com nosaltres. Malgrat que infrautilitzat, m’atreviria a dir. Gràcies!
De por sí que en feien sí, que l’infern era ben present en tot d’estampes i representacions; que no li diré si al capçal d’un llit teníem una estampa de la M de Déu del Carme amb tot de suplicants davall que volien escapar de la caldera de Pere Botere (o Botero?). Altrament no m’explique com no ho van llançar al fem en compte de conservar-ho, tal vegada pels motius que vosté apunta. De QD res a afegir, la degana si no falla la informació. Allò que no sé és si Pepe ha trobat contestació a la pregunta –que podria ser retòrica- que es feia, fa bastants anys, i no recorde on, relativa a si a Qda hi havia suficient gent disposada a participar en fets de lletra. I vosté continue fent bondat –que sempre la fa, ja ho sé- però ja veu com se les gasten a l’Avern, la caldera bullent i tan sobrers de foc que l’expulsen ara i adés com s’hi veu en la tele (i no voldria semblar poc respectuós amb la gent que està patint aquest fenomen natural, poca broma amb això).