DEIXA’T JA DE BARALLAR-TE, REDEU!
DEIXA'T JA DE BARALLAR-TE, REDEU!
Tu que vius en aquesta terra,
―terra que els antics anomenaren
“de conills”―,
què vas buscant?
...
Pots dir-me el perquè un pintor
―un paisà més de tants
dels que ha tingut que eixir corrent―
representà als fills d’aquests terrenys
amb les cames soterrades
i intentant obrir-se
a bastonades el cap?
...
Quin aire bufa a la terra alta,
a l’altiplà i vora mar,
que impedeix entendre-vos
buscant sempre els equívocs
del que a vostre costat viu?
...
A Viriat, aquell pastor lusità,
uns traïdors el mataren.
Pareix que,
―d’aquells assassins malnats―,
fills i néts redolant encara en queden
pels terrenys de la pell de bou?
...
Pobladors d’Hispania dels romans
que teniu el Sol i un oratge únic al món:
vindrà el dia que,
a l’ombra d’un bon arbre,
estareu asseguts conversant
tranquils i en pau?
...
Colonitzador de Sefarad:
no tornes a desterrar
a aquell que com tu no pensa.
Si als ulls el mires amb calma
veuràs que esteu fets tots dos
amb el mateixos materials.
...
No li poses plom a les ales
al que viu al teu costat;
agarra’l de la mà fort
i voleu junts
pel camí de les estreles,
veuràs com al caminar
el diàleg constructiu segur vindrà.
...
Si així feu,
com et dic, al volar,
a la fi podreu deixar,
―als que després vindran―,
un país seré i feliç...,
i espere,
―ja d’una, redell―,
viure en pau i tranquil,
sens el sempitern odi,
―el que ha vingut acampant lliure
segons conten les histories,
des d’antic―
per aquestes terres de Déu!
...
Tu que vius en aquesta terra,
terra que els antics anomenaren
“de conills”,
t’ho demane tot sincer,
― has de saber que no ho faig per mi,
és per les meues nétes
i per tots els néts del sencer món―
atén:
tingam la festa en pau ja d’una
i amb el veí del costat...,
deixa’t ja de barallar-te,
redeu!
...
Salva
Desembre, 2021
PS ― Oint la cançó “España, camisa blanca...”,―que es cantava en la Transició―, m’han entrat ganes d’escriure’t a tu, paisà, car veig que han passat més de quaranta anys ja i el cotarro torna a estar mogut i escarotat.
Tothom creiem que s’havia assossegat el personal però, pel que veig, al sapiens nacional li agrada jugar al sambori i torna una altra vegada pels camins que ve xafigant, sembla, des que ficà els peus per ací el seu primer habitant.
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Malauradament això no acaba.I això portarà lo altre.I no ixirem d’aquest cercle maleït.La sang està massa enverinada,amb tants tòxics…que serà difícil purificar-la i netejar-la d’odis i malsons.
És abassegadora la vostra cultura, pregones les reflexions… em quede mirant el dit que, qui no pot segar, espigola. Però sí, me’n recorde molt del ‘Viriato pastor lusitano’, tant que sempre m’havia pensat que era un altre heroi espanyol, cosa que després m’ha plantejat dubtes sobre el concepte Espanya.
IUNIUS BRUTUS COS IN HISPANIA IIS QUI SUB VIRIATHO MILITAVERANT, AGROS ET OPPIDUM DEDIT, QUOD VOCATUM EST VALENTIA.
Senyor rbenavent: després de llegir aquestes paraules de Tito Livio tan clares i fàcils d’entendre em dirà vostè a mi que em fique a dubtar de si el Viriat era tord o tordanxa, no creu?
El temps del pastor lusità dista més de mil i pico d’anys des que l’Alfonso Henriques començara a intitular-se rei de Portugal.
Si bé, com “hoy las cièncias adelantan que es una barbaridad… don Hilarión…”, l’avanç tecnològic, mitjançant el senyor Guguel, ens han dut, de gratis, a tindre al nostre abast un bagatge cultural que ja, ja…
Com sempre,
Salutacions cordials
PS ― Per si de cas n’hi ha qui la frase llatina no l’acaba d’entendre com cal, ací va la traducció gugueliana:
JUNIUS BRUTUS, EL CÒNSOL, VA DONAR TERRES I CIUTAT A ESPANYA A AQUELLS QUE HAVIEN SERVIT SOTA VIRIATHUS, QUE ES DEIA VALENTIA
Ai, que si no vols caldo… I cert que Gugle ens bastix a peu de carro d’un vast material, i tan malacostumat em té que quan no trobe alguna cosa em fa enfadar, però així i tot cal bufar perquè sone la flauta, i vosté bufa molt, en el sentit més ampli de la paraula. Tot un humanista, i no d’aquells que com u mateix, diuen «és que sóc de lletres», com dissimulant. Vaja, que ni de lletres ni de ciències.
Del Viriato «fue un pastor lusitano» què vol que li diga que no sàpia vosté, és com posar el mapa d’Espanya o de la Península, puc sentir-me identificat amb la veu Hispània però no amb Espanya (en aquell context situat, quede clar), perquè territorialment pot ser una visió que no necessàriament ha de portar-nos a la realitat actual.
He ficat «tord o tordanxa», tanmateix també podem dir com SAMANIEGO va escriure:
A un panal de rica miel
dos mil moscas acudieron,
que por golosas murieron
presas de patas en él.
Otra dentro de un pastel
enterró su golosina.
Así, si bien se examina,
los humanos corazones
perecen en las prisiones
del vicio que los domina.
Però semre he tingut un dubte ―igual com el que tenia el meu mestre Don Paquete del col·legi dels jesuïtes―, i és el següentel:
senyor SAMANIEGO ficà
presas de patas en él
o
presas sus patas en él?
L’assumpte que tractem està tan embolicat que més val «no meneallo», no creu vostè?
Salutacions com sempre
Quan escrius a rajaploma passa el que passa:
«semre» volia escriure «sempre»,
«senyor SAMANIEGO ficà» també mal, era «el senyor SAMANIEGO ficà»