BONES FESTES DE NADAL
Desitge a tothom que passe unes BONES FESTES DE NADAL, si bé no puc deixar de fer-ho d’una manera molt especial a aquells que heu col·laborat ―escrivint i llegint― amb aquesta pàgina de QUATRETONDA perquè gràcies a tots vosaltres he pogut estar una mica més prop del meu POBLE.
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Tauleta de bona casa, eh, amic! Bonica, treballada i amb un bon repeu. Tampoc és que en recorde moltes, de tauletes (de menjador?), però sí molt més senzilles que aquesta, i grans, grans, no, que aleshores em semblaven grans millor dit; reunint al seu voltant la família per a fer la pitança on predominava, sobretot en el sopar, el mullador comunitari, també el pitxer. Resumint una joia ben conservada.
Però aquest no era el tema, així que tingueu un bon camí ple de ventura.
Ací està el pitxer del que vostè parla i la taula del menjador, “la gran”!
La menuda, la que s’utilitzava sovint, veurà que es pot eixamplar perquè té una “ala” supletòria amb un mecanisme gens sofisticat per poder mantindre’s. Tot i que com el sòl de terra de la casa era irregular, la unió d’aquesta ala supletòria amb la resta de la taula no va ajustar mai massa bé…
I de «relíquies» del mobiliari familiar encara estic utilitzant-ne ―a diari― unes quantes més.
Bonica també la segona taula, la veritat és que l’angle de la imatge m’ha despistat, més quan no mostrava l’ala de manera que me la mirava més baixeta, més xicoteta, d’aquelles tauletes que genralment se situaven al guisador o de vora el foc (al menjador), de manera que séiem en cadira baixeta. I pel que fa al menjador, almenys jo no recorde haver utilitzat mai esta denominació, ni crec que tampoc la vaig sentir dir en els seixanta, en tot cas era la taula del mig de casa o simplement la taula. Amb el meu “de menjador” amb interrogant, que lògicament podia despistar, perquè jo estava en el meu món, en referia al sentit literal de la paraula, no a la sala, ja que tot i ésser prou menuda aquella tauleta, mejàvem els de casa, encara que alguns érem molt xiquets, i d’escudella, la justa i necessària.
De la taula del menjador, ara sí, o ‘la del mig de casa’, que t’he de dir, preciosa, amb el marbre Boscarró, em sembla, i el pitxer, autèntic, amb la mili feta.
Un plaer.
Té vostè molta raó. Jo no vaig oir dir mai a casa “menjador”, hauria sonat estranya aqueixa paraula…
El marbre sí ho és de la pedrera. Segons em contava ma uela fou un regal al seu “novio” (la pedra sense polir) quan es casaren, ell estigué hi treballant abans de tindre el forn “de Cucala”…