
AÑORANZAS

AÑORANZAS... Y te dejé... o me arrancaron de tí lo mismo da. Y me quedé descuajado sin raíces. Y desde allí, en tierra extraña lloré ausencias: tus calles,mis gentes tu plaza y tus lugares y mi pequeña casa. Viví... sobreviví a la distancia: volver no estaba en los planes. Y pasaron los años, las décadas y las noches. Los recuerdos no son lo que eran.Todo cambió: se fueron tantos! y yo era ya un extraño en mi plaza, en mis calles, en mis rincones hasta en mi casa. LLorando como aquel que se quedó sin raíces y sin nada. Me siento como un fantasma fuera de su entorno de sus aires y paisajes no puedo con la tragedia de ser forastero en mi tierra! Converso con las piedras de mi plaza que me vieron nacer que me vieron jugar que me vieron marchar que me conocen que se acuerdan de mí y que son mi esperanza!
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
El que has escrit també ho faig meu!!!
Quan el poema és relat vivenciat…. te força, autèntic sentiment. És preciós. Enhorabona!!!
M’agrada també; tot i que no sé si em trenca l’ànim, que d’alguna manera parleu també, o em recorda la mort, la soledat, viscuda quan u, algú es troba en el trencant de la vida, i sobre viure al seu poble, perdut que siguen aquells familiars, aquells amics, aquells coneguts que l’han acompanyat en el seu curs vital, exclama allò de «yo que fach así?»
I mirant la foto, aqueixa vista, aqueixa plaça de sant Pere, què vol que li diga, una maldat? No sé, però mirant-la trobe que o sobra temple, o falta poble… No, si ja em conteste jo, enveja gorrina!