Seleccionar página

PRIMERIES DELS ANYS CINQUANTA DEL SEGLE XX:VIVÈNCIES D’UN XIQUET A QUATRETONDA

  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

PRIMERIES DELS ANYS CINQUANTA DEL SEGLE XX VIVÈNCIES D’UN XIQUET A QUATRETONDA 

 Aquell dia m’havia alçat del llit de bon matí. Ma uela feia un quart d’hora que ja estava donant voltes per casa. Ho sé perquè vaig oir els tocs del campanar marcant el pas del temps i com ja m’havia assabentat del funcionament de l’assumpte aquest d’assignar un numero a cadascun dels moments de la jornada, vaig prestar atenció més si cal a l’hora que ens trobàvem.


   Em vaig ficar les albardes noves que estrenava aquell estiu —comprades com sempre a ca Fermin l’Albarder—, i vaig abaixar corrent sense mirar que a l’escala hi havia una granera. Quan vaig ser conscient d’allò que em passava el nas el tenia apegat a la porta mentre un filet de sang em queia per cadascun dels dos forats i abans de què les mans anaren a descobrir quina cosa era aquella, la llengua ja estava sobre el llavi superior notant el sabor, una mica dolç, del líquid roig que, en veure’l la uela i començar a parlar-me, desencadenà un esdeveniment que reforçava més el vincle que ens unia als dos.


   No sé quina cara ficaria jo, però de segur que el meu rostre mostrava l’ensurt ple de por que em produïa veure’m l’única camisa d’anar mudat tota plena de taques que, pel que veia a cop d’ull, n’hi havia més que les que solia dur el carnisser al davantal quan es feia la matança del porc. Què diria ma mare quan s’assabentara que la millor peça de vestir que el seu fill en tenia l’havia fet malbé? Ja l’oïa marmolant-me de calent: «és que eres un atrotinat», i tement alhora que li se n’anara la mà i em refilara més d’un calbot entre cap i coll. Quin conflicte!  I com podia presentar-me així al soparet que s’havia organitzat per a eixe dia amb unes noves «amistats» que jo no les coneixia encara i que anaven a vindre per primera vegada amb nosaltres?


—Vine ací que lo primer que tenim que fer es torcar-te la cara que pareixes un Ecce homo. Però no t’apures per lo d’esta poqueta nit que una altra vegada serà, que encara sou uns monyicots perquè, de temps, en tindreu de sobra…


   Mut em vaig quedar. Sense cap paraula…, i més roig que un tito! Com era possible que en sabera tant aquella dona? Si era quasi un secret d’Estat i només ho coneixíem nosaltres!


Tens un problema, Salvadorín. El nas se t’unflarà, te se farà una bona casporra i a poc a poc anirà ficant-se’t morat. Això la uela no pot solucionar-ho. Si vols anem a dir-li-ho a don Salvador.


—No, no uela, que en vindre demà ma mare el metge li ho contarà de seguida.


Entonses no tens més remei que no eixir de casa lo menos en tres o quatre dies perquè, lo més probable, és que se te burlen en vore’t aixina i a la uela no li agradaria gens.


   Dilema extraordinari aquell, i si cal, un dels més grans del món. Un món que s’acabava, si fa no fa, a la caserna dels peons caminers per l’oest i per l’est només uns metres més enllà del pont del camí Llutxent. Els altres punts cardinals estaven vedats per l’ordre i llei implacable dictada per mon pare i jo era aleshores un bon complidor; a més, els contes de fets estranys i misteriosos que hi succeïen, i que la ment infantil no acabava d’entendre, eren un fre major que els manaments paterns, perquè la por als indrets tenebrosos sembla que és un instint primari que ens acompanya des que donem les primeres passeres a la gatameu.


   Món perdut, un món innocent i feliç que només el record d’haver-lo viscut ja n’és gratificant. Moments d’enyorança que en vindre’t a la ment a hores d’ara saps que no tornaran; amb tot són meus i, encara que estan allunyats pel temps i per l’espai que em separa d’aquells carrers sense asfaltar i plens de pedres de Quatretonda, ningú me’ls podrà fer oblidar mai. Amb tot i això cada viatge que hi faig veig que l’escenari canvia i se m’esvaeix, si bé sempre me’n queden de referents, —l’església, el campanar, l’ermita, la fisonomia peculiar dels carrers més emblemàtics—, i que com sentinelles impertorbables mantenen viu el caliu del foc que començà allà per les primeries dels anys cinquanta del passat segle …


   Tot plegat vos diré que més valent que un torero vaig acompanyar els amics i ens varem presentar a «la cita» amb les noves «amistats», tot i que no sé encara per què no n’aparegué cap!


    Potser perquè tots érem uns monyicots que començàvem a jugar a ser majors!

  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Salva

PS — Dedicat especialment als meus amics: Vicente, Antonio, Salvador i Vicente

 502 Visites totals,  2 Visites avuí

Sobre el Autor

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.

ARA MATEIX

Users: 2 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics