Seleccionar página

XARRADES AMB MA MARE «MARIA LA FORNERA» (I)

  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
XARRADES AMB MA MARE  "MARIA LA FORNERA"  (I)

    Una vesprada més estic xarrant amb ma mare, m’agrada oir-la contar histories; tant de bo arribara jo a la seua edat amb el cabet tan clar.
     Duem ja quasi una hora i no para.

   —Ascolta!  Per què dius sempre la paraula amb? En casa no l'hauràs oït mai..., és una nova moda? Igual me s'hi dóna, xe!; que mos estan canviant hasta la manera de parlar. No, si al final mos diran que com ho hem fet tota la vida no era normal; que «forasters vindran i de casa mos trauran»; que ja ho diu el dicho. Sí que vaig notar quant vinguérem a València que per ací ho feen de forma distinta a com mosatros ho fem per allà pel poble, però jo creuia que com n'hi ha tant de castellà pues la gent ho mescla tot i al remat prou farem si continuem parlant en valencià. Jo crec que s'acaba, perquè vas al mercat o a les tendetes de per ací i a tot el personal el sents soltant espardenyaes i ni pio en valencià. A quin sant dir-li a la Caixa d'Ahorros de tota la vida Caixa d'Estalvis, o com això d'una “mica”, que ta tia Adela, la catalana, ella sempre heu dia aixina. M'explicares que mosatros diguem miquetes i una paraula ve de l'atra...
   
   ―I la d'estalviar ve d'estalvis...

   —I què? Bé està; i ara a lo que anàvem, que después no mos queda gens de temps i em queden coses en el tinter. L'única vegà que ton pare m'ha dut de viatge, perquè el de nóvios a Saragossa..., va ser a La Toja allà a Galisia. Passarem per Santiago i vàrem vore la catedral, que mira que és gran aquella plaça de l'Orbratorio...

   —De l'Obradoiro, mare...

   —Què més te s'hi dóna xico? És gran la faxà de la iglesia, i què bonico el Pórtico de la Gloria. Com el tenen amagat dins de la porta principal és per això que es conserva tan re bé. Sí que tinc que dir-te que aquell que n'hi ha allà dalt de sant a l'altar major pareix que l'haja fet un artista de les falles, ma que és lleig el pobre, però allí puja totcristo a adorar al cabut. Mosatros tamé heu férem. Tu has pujat? Clar que ho hauràs fet, si anaves de peregrí!, que no saps tu els que n'havien quant arribaren. Tots en la motxilla a l'esquena..., i xicones tamé n'havien; jo no ho entenc tan valentes, sent dones, Senyor!..., que per anar a patir millor s'està en casa, dic jo! Encara que tu tamé has segut d'ixos atrevits destarifats; però al remat la mare ha de dir-te que com has tornat, tira, ja ho has fet i en pau, però no vullc que vages un atra volta rei. No, que m'heu passe molt mal; què sé jo?, pots trencar-te una cama i qui va a arreplegar-te a mitjan camí? Eh? I el menjar què? Com eres tan re fetiller Déu sap lo poc que menjaries, a tu que no t'agrà res, perquè la carn dóna força i tu, com jo, de menjar-ne poqueta. Sí puc dir que el marisc estava bo, veus? A ton pare, com no li fa ascos a res —sí, als naps que no podia ni aulorar-los—, en va tastar de totes les classes que li ficaven al davant, no sé com no va caure mal; sí ho sé: és que tenia un estómago de ferro. Quina enveja li tinc perquè menjava de tot i no li se fea res agre.
    Dormirem en un hotel que no sé ara com es dia..., potser Porta Celi? Res, té igual perquè els llits els tenien nets i els escusats tamé, que jo era lo que més li tenia por, ja veus, tant de uelo que només fan que pixar..., l'autobús fea una auloreta que tirava de tòs.
    I ara em contes com dormies perquè segons mos digueren esteu tots junts en catres o en lliteres, i atres en terra sobre matalaps. Què ganes de patir! Ah, i els ronquits? I la suor? Com es llavàveu? Perquè n'hi hauran dutxes crec jo, no? En aigua calenta o gelà? I dones i hòmens amuntonats com els borregos? Ai Salvadorín: qui t'ha vist i qui el veu! No tenies vergonya?

   —Si en arribar a l'albergue no pots amb la teua ànima i només vols que dutxar-te, menjar i descansar. La vergonya te la deixes fora, i pel que diu de dormir no sap com agarres el catre o llitera..., o en terra si ve al cas.

   —Ho feu per devoció? Perquè tu creus que allí està el sant? Encara que el personal continua anant i li seguis tenint fe. Jo de vegaes m'aclame a la Mainés.
    I tant de caminar: no el fartaves? I els peus te'ls faries astelles, dic jo, no? Com si anares a una guerra acabareu, segur!
    Saps que ma uelo estigué en Burgos i un bon susto que li donaren a l'entrar en la catedral perquè de repent apareix un ninot de dins d'una finestra, obri les portes i comencen a sonar les campanaes de les hores. No s'heu esperaven els xicons del poble que anaren en ell a la guerra carlista. Que de guerres en esta Espanya n'hem tingut de sobra; pobres xics, allà tan llunt, sense conèixer la llengua i...

   —Ara no em conte la nit de Nadal de 1837 que ja me la sé... I la catxipolita també!

   —Sí? Vaja rei! Quant que sap el meu xic! Pues el diré que allà ell va saber lo que significava la Calzada, que vol dir camí, i tamé que li digueren que aquell era el camí de les estrelles.

   —I que sa mare ―i uela meua― li va prometre que ella aniria on s'acaba el món, i que si no ho podia fer, algun fill o nét ho faria, i en    tornar ens ho contaria.

   —Jo no sabia lo de la promesa de que ma mare aniria o que algun descendent o faria. Veus, ara ho entenc per què anares tu, perquè la uela t'heu demanaria.

   —Ella m'ho comentà varies vegades quan estàvem a soles els dos allà al poble. No sap lo mal que em sap que ja no estiguera ací entre nosaltres...

   —T'he estan eixint les llàgrimes! Au, deixem-ho estar. La mare no vol que plores, que si no em faràs plorar a mi tamé. Encara tens la botijeta que vos duguérem el pare i jo quant férem el viatge a Galisia?

   —Sí, Tere i jo ens la estimem moltíssim!

   —Ja m'has fet plorar. Ai si ton pare t'havera vist.

   —Estaria content i satisfet del seu fill. Tots els matins, en eixir a caminar quasi de nit fosc, el primer que feia es dirigir-me al cel i dir-li unes paraules al pare. Sobretot quan vaig passar pel Bierzo i vaig vore les vinyes tan arreglades que donava el gran goig. Al tio Salvauret el vaig tindre molt present tot el viatge, durant el primer que vaig fer i en els altres també. No sap les coses que et passen pel cap quan vas a soles huit-cents cinquanta quilòmetres.

   —Ai, Senyor...

                                                                                              (Continuarà)

 858 Visites totals,  2 Visites avuí

Sobre el Autor

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.

ARA MATEIX

Users: 1 visitant, 1 cercador

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics