IDUS DE MARÇ I LES GUERRES
IDUS DE MARÇ I LES GUERRES
Els russos han entrat en Ucraïna amb l’escopeta a la mà pegant tirs a tort i a dret. Qualsevol que haja vist, oït o llegit el que diuen els diaris, la radio i la televisió s’haurà assabentat que n’hi ha un grup d’humans que estan novament a la grenya..., i jo ací, ajocat mirant per la finestra, intente raonar què és el que està passant.
Volguera entendre el perquè les persones tot ho tenen que resoldre a bastonades fent desaparèixer i destruint essers vius que els destorben perquè creuen que al seu futur eixe obstacle serà un element perillós que no deixarà que aquest animal mamífer que camina amb dos potes orgullós d’així ser visca amb la cama en alt.
Col·ligue jo ―innocent mortal de a peu― que eixe afany de destrossar és consubstancial a qualsevol esser que viu sobre la Terra, i a més que ho ha fet des de sempre ―em sembla a mi― perquè vol apoderar-se i sacrificar al que té al costat per nodrir-se amb les despulles de la víctima pensant que després li aprofitaran per anar creixent i subsistir, no important-li gens que l’esser sacrificat siga animal o vegetal.
Difícil ha sigut ―i continuarà sent-ho al futur, opine― que eixa característica innata dels organismes vivents desaparega del nostre planeta encara que filosofies, religions i creences voluntarioses vullguen que aquest món siga una bassa d’oli.
Per als instigadors de les guerres i el justificar el perquè les provoquen, veig que sempre s’argüeixen motius nobles. Pot ser que així siga, però encara que tinguen raons més o menys acceptables no s’adonen ―o no volen saber-ho― que barallant-se amb bogeria desenfrenada la mort serà la que s’enduga el triomf.
Només ens queden uns quinze dies per als IDUS DE MARÇ. El 15 del proper mes es compliran 2066 anys de l’assassinat de Gaius Iulius Caesar. Després d’aquesta caterva que n’han passat, durant tot eixe període de temps la historia dels humans està plena de guerres i bregues on els motius que mogueren al victoriós eren, com no, altruistes i lloables, si no que li ho pregunten a Marcus Junius Brutus ―i a la colla d’amics que li clavaren al Caesar 23 punyalades per tot el cos quan entrava a una sessió del Senat, caient mort aquest militar i hàbil polític romà als peus de l’estàtua del seu enemic Pompeu―.
Aqueixa quadrilla de conspiradors actuava amb tot el dret a la mà. Anaven a desbaratar la tirania del dictador, impedir el retorn de la monarquia i aconseguir que no desapareguera l’essència amb la que estava articulada la Republicà Romana.
El que passà immediatament després de l’assassinat crec que Chaquespeare ja ho va contar; i com actuà el nebot Octavio (primer emperador de Roma) i els que li seguiren, deixem-ho perquè ja ho hauran explicat a l’escola.
Si bé, l’actuació de Marcus Antonius al presentar als romans el testament de Caesar quedà ben patent la manera de com l’opinió pública s’alimenta de la parcialitat sotil i deformació mentidera de la realitat que aplica el que aconsegueix el poder. Les diferencies que poden quedar sobre eixa manipulada realitat serveixen de substrat i aprofiten per provocar al futur pròxim o llunyà la revenja d’aquells que se sentiren enganyats i, una vegada més: «els cadufs de la sènia que es buidaren d’aigua en arribar dalt, amb cada volta que donen tornen a omplir-se’n».
Hem oït que diuen els agosarats savis ―que d’això creuen entendre― que a l’Univers la contínua destrossa del fer i desfer és llei fonamental i, si és així, una vegada més em pregunte:
«On està el perquè de la Creació?».
De resposta no en trobe cap.
O pot ser que a la matèria gris del meu cervell no li arriba per a més.
Senyor, Senyor, quin castic pensar que açò de l’herència del Caín té pinta de no acabar-se mai!
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
