EL SÀHARA : EL PREU DE LA INDIGNITAT.

El  Sàhara.  El  preu de la indignitat.

  En Novembre de1975, l’aleshores príncep Juan Carlos (hui rei emèrit ple de “des-mèrits”) era proclamat rei d’Espanya, criat i embolcallat per Franco per a tal fi, per l’imperatiu “il·legal” suportat durant quasi quaranta anys del seu mandat, “manu militari”, estil Tejero. El poble, mig encongit i acollonit encara, iniciava una nova etapa, “atada y bien atada”,  des dels seus orígens, pels condicionants ideològics imbuïts i induïts  en el subconscient, per una  dictadura disfressada de bondat i valors  Nacional Patriòtics.

 Dins d’aquest context, emergia i s’encetava l’assumpció política de partits en el tauler  democràtic d’unes eleccions tan expectants com incertes en els resultats, malgrat l’anhel de canvi que s’ensumava. No debades havíem viscut el simulacre de consens i aclamació social vers el sistema, amb aquells “25 años de paz”, celebrats a bombo i plateret i escampats amb tots els mitjans disponibles. I efectivament, il·lusionant, ben prompte reeixia amb el seu carisma i parola, un tal Felipe González, jove, defensor de totes les causes perdudes per les esquerres, encarnades en el poble humil, senzill, històricament més desvalgut i maltractat, que ell venia a redimir.

 Campechano  com el que més, ràpidament s’erigí, amb raonaments  explícits, en fervent defensor, entre altres, de causes injustes històricament arrossegades, anquilosades i perpetrades pel govern de l’Estat Espanyol, tal ell mateix puntualment brandava, contra el Poble Saharahui: Tal ell mateix, ara, l’ha abandonat i traït aplaudint la proposta marroquí d’integrar-los, absorbint-los,  alienant-los,  en simple “comunitat autònoma” depenent administrativament i econòmica d’ells, conscient de no trobar-se sol: Comptava amb la Monarquia Espanyola. Naturalment:  Corones entre corones no es mosseguen; ans al contrari, necessiten recolzar-se mútuament per tal de consolidar-se en uns temps moderns, actuals, en evolució constant, en que com més avancem més caduc i obsolet sembla un tal sistema de poder polític administratiu hereditari, sense qüestionament successori de valors i de continuïtat, amb tot el que arrosseguen de casta i prebendes familiars, sense més mèrits, a costa dels “súbdits”.

  Continuem afegint “benefactors” de la causa. Després del rei emèrit  i de Felipe González, Pedro Sánchez, o el que faltava per al trio, no de Las Azores, que vaja elit homologable, apart!, sinó de “patriotas españoles (y de izquierdas)”  De l’actual il·lustre president, està sent tan d’actualitat pel que respecta al tema, que poc podem afegir. Ell sabrà el perquè d’haver tirat pel dret, en solitari, prescindint absolutament de tots i de tot raonament i consulta, tan en les antípodes del que havia manifestat per una resolució justa, acordada, referent a l’excolònia. Donarà explicacions convincents algun dia? Difícil ho veig, per la manca d’arguments convincents que puga esgrimir. Ignore si ho farà en el temps més o menys immediat. De tota manera, totes les explicacions que puga donar i la possible crítica haguda i per haure que hi puga aparèixer, no crec que acabe fent vessar la seua sang al riu. Segur, ell sabrà amb quin coixí compta per encaixar tots els cops que hipotèticament li puguen vindre sense patir massa.  De moment, sembla que tot quedará “justificat” pels pecats comesos, en aquest cas pel Poble Saharahui, front al Marroc i els seus poderosos aliats per interessos econòmics i acords inconfessables. No per drets, dignitat ni justícia.

    Per acabar: Quins pecats tan greus, donç, ha comés, que justifiquen tants anys d’abandó i sofriment, tot un poble fugit al desert hostil, inhòspit, habitant en campaments en provisionalitat contínua, permanent, desafiant i patint inclemències i adversitats extremes; dependents, per auto insuficiència obligada, de l’ajud  humanitari continu, d’altres; sostrets del seu territori després d’haver estat colonitzat per Espanya, el qual compta amb l’acompanyament, empatia  i solidaritat sostinguda per tot el món de persones i institucions no governamentals? Heus ací la resposta breu i senzilla a tot plegat: La possessió de mines importants de fosfats; més que probables jaciments de petroli; una llista llarga, diversa, d’abundant riquesa, de productes i metalls de gran valor en el seu subsol, etc…I a més, l’enclavament geogràfic estratègic territorial, la importància del qual deixe en mans dels poders polítics del món que són els que ho determinen, tot depenent i conforme als seus interessos.

   Segons les capacitats i gustos de gent més entenedora que jo sobre la qüestió tractada, segur que afegiria, esborraria o posaria en interrogant moltes apreciacions personals que he fet. Per motius justificats, confesse no ser “conscientment” imparcial.Tanmateix, fonamentalment,  em reafirme en considerar: Que tant la Monarquia Espanyola, com tots els governs de tots colors, implicats per acció u omissió en la colonització primer, i ara abandó del Poble Saharahui a mans del Marroc o del desert, són directament Responsables, Culpables davant la Justícia, l’Honor i la Dignitat. Dignitat que no han tingut ni s’els espera a tenir. Eixa ha estat la qüestió. I el preu de la indignitat, “Marca España”.  Rafael

                                                      En Quatretonda a 24 fe Març de 2022