EN LA PLAÇA DE ZOCODOVER DE TOLETUM

EN LA PLAÇA DE ZOCODOVER DE TOLETUM

En un de tants viatges dels que he tingut la necessitat de fer, perquè la professió ho demanava, vaig passar per la ciutat de Toledo (Toletum dels romans), i durant el descans (el Coffee Break) d’una reunió soporífera, me’n vaig anar a la plaça de Zocodover.

Era dia de fira i n’havien paradetes de tota mena. Des de roba de segona mà, calcetins de llana, mitges de seda, campanetes de missa, “sombreros de tres picos”, tramvies metàl·lics de joguet, sabates de futbol, perols i cassoles, ceràmica de Talavera…, i no sé quantes coses més! Allò era un revoltim que no s’acabava mai.

I mira tu per on, de sobte veig un home barbut, d’eixos que acaben d’eixir d’una aquarel·la del pintor Mariano Fortuny copiant a Velázquez. Tenia l’individu a les mans un grapat de papers envellits que estava intentant classificar damunt d’una tauleta menuda, ―igual com aquella de ma uela Maiteresa, una que teníem a casa on sopàvem i dinàvem els dos durant els anys de la meua infantesa allà al poble―.

En caure-li al sòl de terra quasi tots els patracols que duia a les mans el barbut, com un bon xic ―educat jo al col·legi del Jesuïtes― vaig anar corrent a ajudar a arreplegar-los. «Déjalos donde están. Tranquilízate, te estaba esperando…», em va soltar quasi a cau d’orella.

Em vaig retirar d’un bot apartant-me d’aquell individu tan estrany que no coneixia de res i que amb tanta familiaritat es dirigia a mi, si bé continuà parlant-me i m’allargà uns quants papers envellits que estaven cosits pel marge esquerre formant una especie de llibre i em va dir:

«Tómalos, son tuyos por diez pesetas. No te asustes, eres joven aún y sorpresas como esta has tenido pocas. Ya verás en hacerte mayor. No tengo nada que ver con el Cide Hamete Benengeli del Quijote, pero como sé que tienes afición a leer escritos de historia ―y los de Santiago no digamos―, te pido que los repases con calma; te servirán para despejar tu mente y dejar de pensar en tantos Bytes, Bits, BCD, Procedures Division, Lan, Modems i todos los chin-chu-laus del yus pic inglis de los… Además, como ya estás entradito en edad, debes ir conociendo cómo ha actuado desde la antigüedad ―y hoy en día más si cabe― el poder…» No digué res, pegà mitja volta i continuà ordenant papers.

Li vaig donar les deu pessetes; els que m’havia oferit me’ls va embolicar amb un tros de periòdic vell del cabàs que hi en tenia una gavella.

Un dels companys del grup que estava també a l’assemblea ―un xicot nascut al Cabanyal―, s’acostà a mi i agarrant-me pel braç em digué que si no tornàvem prompte al saló de reunions ens perdríem lo millor del simposi sobre les noves connexions sense fils (wireless network) per al tractament automatitzat de dades  que utilitzen les ones electromagnètiques, sistema molt modern de comunicació informàtic que acabaven de dur els americans a Europa.  

I ara, tu, benvolgut lector, estaràs preguntant-te què té que veure el que acabes de llegir sobre les xarxes de transmissions electròniques amb el dèspota SILA (Lucius Cornelius Sulla Felix. Cònsol de Roma en els anys que van del 88 al 80 a. C. i dictador els dos 81 i 80 a. C.)

La meua filla també m’ha preguntat que de què va la cosa: «menuda mocarrà t’has pegat, papà. A la gent què l’importarà el teu treball? És que t’enrotlles més que una persiana!»

Però, amics, si no vos dic lo del Cide Hamete Benengeli creureu que és mentira, que m’he copiat de Cervantes, que ben segur és allò que acabeu de pensar. A que sí? Pues no senyor, no i no! A mi el barbut em vengué eixos papers molt antics i és d’ahí ―on escrit a mà tot estava― d’on he pogut traure la historia que vull contar-vos…, i el que no s’ho crega ja pot deixar de llegir.

M’acabe de cabrejar!

No volia dir-ho només començar, però ahí va: “el dictador romà SILA era un fill de mala mare; un assassí «redomat» dels més roïns que dones han parit; no li importaven ni gens ni miqueta les persones; per a eixe malnat autòcrata romà tots els essers del món eren considerats menys que trastos dels que se servia per aconseguir ser l’amo del Senat, de l’exercit i de qualsevol ser viu que habitara un tros del planeta Terra conegut en aquells temps; i, per a més inri, si algú tenia el poc coneixement de rebatre el que ell pensava ja podia l’interfecte anar dient adeu a seguir alenant perquè els sicaris que tenia contractats al seu servici el tirànic complirien fil per randa el treball d’anar segant caps amb corbella.

Però anem a lo que anàvem.

Des que molt abans d’acabar amb Cartago, aquell poblet que els descendents d’Enees fundaren el 21 d’abril  de 753 a. C. a la vora del riu Tiber estava expandint-se a tort i a dret sense mirar vores ni respectar als pobladores autòctons. El poblet creixia de presa i volia dominar qualsevol territori que tenia a la mà en la península itàlica, després anà a pels pobles riberencs del Mare Internum; seguiren els pobles bàrbars del nord; prou abans de l’època de Mario i Sila estava ja endinsant-se per l’Àsia Menor; arribaria a tocar-li les  barbes a Persia. Del rapte de les “sabines”, succeït al principi ―durant el període monàrquic― de la fundació del poblet que s’anomenà Roma, què vos puc dir que no ho sapiau ja? Si no ho sabeu vos recomane veure la pel·lícula “Siete novias para siete hermanos”, color per tecnicolor, cine musical ben farcit i de balls els que vullgues.

Les legions romanes esclafaven com una piconadora sens pietat tot el que trobaven al seu pas a fi de conquerir i dominar nous territoris. La manera d’entendre el govern del món conegut acabaria fent-se segons dictat de la ideologia que imperava a la gran nació que anava formant-se, ideologia que esdevingué degenerada d’ençà dos segles abans de Crist i que es veia reflectida sobre tot amb les disposicions profitoses dels “optimats” aristòcrates del Senat que aprovaven i subscrivien de ple els capritxos que li s’entoixaven al “milites” que tinguera l’espasa més llarga…, i si aquest milites era patrici, millor que millor.

I ara no puc seguir contant-vos res més. Resulta que no trobe les últimes quatre fulles dels papers que li vaig comprar al barbut de Zocodover i, com no vull ser un mentider dels que s’inventen les histories que després volen que els lectors les prenguen com verídiques, intentaré fer memòria i veure si puc recordar què seguia dient el vell aquell del mercat de Toletum i continuaré escrivint sobre el romans antics que, de segur, i al pas que anem, d’història antiga a les escoles ja poc es contarà als xiquets. És que no sé si eixa política d’ensenyament actual serà la correcta, tot i que com “Doctores tiene la Iglesia”, els que regissen la Cosa Publica estaran fent el que millor siga per a la formació de la plebs, al remat n’hi ha qui diu que “per a què tant de romanç antic” si no ens aprofita per a res saber com vivien, quins problemes tenien, els seus pensaments sobre la manera de governar…, i una caterva de trellats més, si el món ha avançat una barbaritat i poc ens poden ajudar a nosaltres a hores d’ara quatre “uelos” amb barba. 

Bé, però jo seguiré regirant…

Salva