EN LA PLAÇA DE “ZOCODOVER” DE TOLETUM (II)

EN LA PLAÇA DE “ZOCODOVER” DE TOLETUM (II)

El xicot nascut al Cabanyal que estigué amb mi en aquella reunió de Toletum m’ha telefonat aquests dies i entre altres assumptes que tenim entre mans sobre nostra jubilació no podia faltar que em comentara sobre els papers del barbut aquell del Zocodover.

Vos faré un resum del que em contà:

Amigo Boro, tú vas perdiendo memoria a la carrera y no te das cuenta. Recuerda que al poco de jubilarnos me dejaste parte del paquete de papeles que le adquiriste a aquel viejo en Toledo ―que dicho sea de paso no sé el porqué de tan extraña compra― pero tú siempre ha sido algo rarillo y no me sorprendió.

»Tenías en aquella época metido en la cabeza el caso del barco americano que se hundió en la Habana, Maine creo que ese era su nombre. En los descansos entre las charlas soporíficas del americano pelirrojo Michel (hijo de un sujeto de Massachusetts y una mujer mexicana); en el viaje de vuelta a Valencia; en las tardes paseando por la ciudad y en el salón del hotel donde nos alojábamos…, vamos amigo, con ese asunto “tan atractivo” me machacaste como no sabes tú.

»Recuerdo que yo me quedé dos páginas de color sepia con algunas fotos de la guerra de Cuba que tú guardabas de la revista Blanco y Negro Eran de unos artículos en ella publicados a finales del siglo XIX…, y que, por cierto, ¡las he perdido!

»¡Ah! Cuando os estabais despidiendo, el viejo aquel te dijo que tú, como él sabía que habías sido músico, seguro que aún tendrías presente en tu memoria El coro de repatriados de la zarzuela GIGANTES Y CABEZUDOS. Me gustaría que si escribes algo más sobre el tema toledano deberías explicar el porqué de ese raro comentario del anciano barbudo…”

Deixem al “Maicol” (aixina és com els saxons pronuncien el nom Miquel) parlant pel telèfon i com el xicot grauer m’ha fet memòria anem a lo nostre que ens interessa més.

En els papers de l’home de Zocodover es contava que les colònies que tenien els anglesos a l’Amèrica del nord, després de declarar-se en nació independent el 4 de juliol de 1776, anaren conquistant terreny cap a l’oest imposant-se xafant amb bota de ferro a totcristo que se li oposava fóra aquest un desert, els indis “pieles rojas” o lo que quedara del domini dels “spaniards-mexicans”.

Quan ja es veren grans i poderosos els pobletans ianquis s’adonaren que el territori els quedava estret i menut, i pensaren que devien de traure els peus del mapa i construir-se un imperi a l’igual com en eixa època estaven fent a Europa els seus “familiars anglesos”, els de la francesa Gàl·lia i, com no, allò poquet que li’n quedava a Espanya.

Pegaren una ullada pel món i veren que lo que tenien més a la mà era l’illa de Cuba i, xino xano, xino xano, a per ella se n’anaren sense cap de mirament que per això eren ells els amos del continent americà. La doctrina del president James Monroe des de l’any 1823 fou proclamada per aquest dirigint-se al Congres: “qualsevol intervenció dels europeus a l’Amèrica tota serà entesa com un acte d’agressió a nosaltres, motiu que ens obligarà a ser rebutjada i a intervindre…”. Ha quedat sintetitzada aquesta doctrina en la celebre i coneguda frase de: América par als americans… I mira: els gringos-ianquis es quedaren tan amples!

Amics açò d’anar eixamplant territoris i crear imperis és més vell que la tos. Per a mostra tenim a Nabucodonosor, el primer del nom eixe, que allà en Assíria més de mil anys abans de Crist ja tenia el vici de ficar els peus per indrets dels pobles del costat, és a dir: on no era l’amo!

Tot i que no s’ha d’oblidar que pel que es veu resulta que la manera de pensar i d’actuar del sapiens des que començà a caminar pel món és: que el que té el garrot més gran intenta sempre fer-se l’amo del corral i del carrer

I a hores d’ara la processó continua sent llarga…

Continuem amb Cuba.

Aquest xics ianquis, per anar fent boca, tingueren una lúcida i brillant idea: “i si enviem un barco de guerra ―un d’eixos blindats amb ferro―, al port de la Habana per si els nostres compatriotes que hi viuen tenen algun problema i necessiten que els ajudem? És que com els cubans s’han rebel·lat contra els criminals opressors espanyols qui sap si amb tanta brega ix algun paisà nostre ferit…”

I allí que arribà el 15 de febrer de 1898, amb visita de bona voluntat, el “acorazado” MAINE.

Poc més o menys, si sou majorets, sabreu què va succeir després.

Vaig recordant que de totes aquestes coses el barbut de Zocodover també les tenia apuntades en els papers que li vaig comprar.

Si volguéreu conèixer més detalls del què passà amb el barco fondejat al port cubà en una pròxima entrega ho puc contar.

Ja vos avance que ma uelo Alberola se salvà d’anar a l’illa de Cuba a servir al Rei (aixina s’anomenava en aquells temps “fer la mili”) perquè son pare, el tio Pepe Alberola Oltra (alcalde de Quatretonda en eixe moment de finals del segle XIX), pagà els 500 duros de rigor…

A aquest mode anomenat “de quota” d’eludir el servei militar i també a la guerra que s’estava lliurant, fermament s’oposava sense parar el novel·lista valencià Blasco Ibáñez. Entre altres raons que argumentava per defendre eixe rebuig era dient:

la variant d’esclaus moderns és l’esclavitud dels pobres pàries que no tenen ni un duro!

Jo continuaré escrivint

Salva

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 5 visitants, 2 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES