CO-LOQUIS AMB WASKO (IV)
CO-LOQUIS AMB WASKO (IV)
Aquell dia em vaig emportar una bona sorpresa, estava parlant amb el meu gos. Durant tot aquest temps he sigut jo el que li ha dirigit la paraula, i no m’ha contestat mai, però no sé què va passar, em parlava.
Era ell o era jo mateix el que contestava?, no ho sabré mai. Wasko és un pastor alemany de pèls llargs, això li impedeix anar als concursos que se celebren per a triar a l’exemplar més bonic. És molt bonic, sí, però té un defecte que no agrada als criadors, els pèls una mica més llargs que el que tenen establit aquests “tècnics”.
Tenia escassament tres mesos quan va arribar a casa. Xicotet, una boleta de pèl, però amb molt bona planta. Juan el veterinari em va dir: «aquest sí que és un bon exemplar». Després del que havíem passat amb Ciro havia trobat a «el meu gos».
BIT ―el primer que en vaig tindre― mai va ser el meu gos, era molt independent, ho va demostrar durant la temporada que ens vam anar a viure a València i el deixem ací a soles. Al final va morir d’una forma violenta, cada vegada que ho recorde se’m posa un nus en l’estómac.
Deixem-nos de coses tristes, aquesta nit quasi no he pogut pegar ull, l’he oït caminar per davall de la finestra del meu dormitori varies vegades, alguna cosa ha d’estar passant-li.
―Hola Wasko!
―Hola Salva, bon dia.
―Com has passat la nit?
―Què és la nit?
―És veritat, et falta saber un munt de coses i ens queda poc temps.
―Què és el temps?
―A poc a poc Wasko no vulgues aprendre-ho tot en un dia.
―Note un pessigolleig a l’estómac i vull que em dones això que sols donar-me per la finestra.
―Un tros de pa.
―Sí, això és, m’ho dones quan em tanques en «la meua caseta».
―I també als matins per la finestra de la cuina, no t’oblides que tu m’ho demanes ploriquejant…
―No divagues, per què em dus a vegades a la caseta i parlant-me tot enfadat?
―Mai t’he castigat sense motiu.
―Sense motiu dius! Quan he infringit la jerarquia? Tu eres el cap d’aquest ramat i això ho sé molt bé, però crec que els humans no ho enteneu i amb vostra xerrameca ho emboliqueu tot
―Deixa-ho Wasko, vols saber alguna cosa o pregunte jo?
―Pregunta tu, et sentiràs millor.
―Damunt ironies… Per què parles?
―Per què m’entens hui i no temps arrere?
―Contestes com un gallec i els teus avantpassats són alemanys.
―Els meus avantpassats no sou vosaltres?
―Wasko tu eres un gos i nosaltres som persones, homes i dones, els reis de la Creació; caminem a dues potes i el nostre cervell està més evolucionat que el vostre. Amb paraules som capaces de transmetre els nostres sentiments i intercanviar idees. Dominem la Terra i un dia, si va com va, acabarem amb ella i amb tot el que existeix sobre la seua capa. Alguna cosa fora de sèrie, de lo més imbècil que et pugues imaginar.
―Salva, estàs molt pessimista, tin ànim, encara que a mi no m’agraden els sorolls ―bé ho saps quan hi ha tempesta―. Prou sovint en l’habitació on te n’entres a llegir poses un aparell en marxa del que ixen alguns sorolls agradables. Hem estat a vegades els dos junts sentint-los i acabem dormint-nos.
―M’has dit abans que no entenies moltes coses i en canvi parles amb un llenguatge… No m’estaràs prenent el pèl?
―Mira, ni et prenc el pèl ara ni te l’he pres mai, no sé què ens està passant als dos però conforme vaig parlant amb tu em sent d’una altra manera, el que tu penses ho pense jo també.
―A mi em passa igual, estarem entrant en una altra dimensió?…
En arribar a aquest punt de la conversa va girar bruscament, es va llançar corrent cap a la porta del tancat, havia parat un cotxe i el soroll li era familiar. Va començar a fer uns crits-lladrucs molt especials, solament ho feia si venia a casa algun amic o familiar per ell conegut. Aquesta vegada eren Rosa i Toni, uns veïns. La seua alegria anava en augment, no sabia què fer.
Fou una Nit de Nadal, tindria el gos tres anys. Vingué la veïna a casa amb un os de pernil, el vaig veure i sense pensar més li‘l vaig donar perquè el mossegara. Allò li sabia a glòria, sempre menjant pinso i de sobte…, carn!
Eren festes, i per a Wasko el millor regal que se li podia fer. Per la vesprada li vaig donar de menjar i dues hores després va començar a emetre uns udols, que encara que eren nous per a mi, em van fer entendre que alguna cosa estranya passava. El ventre el tenia molt unflat, havia begut sense control aigua i pràcticament no podia caminar. El vaig fer passejar, però l’animal encara xisclava més. Finalment vaig optar per endur-me’l al servei veterinari d’urgència 24 hores de la Creu Coberta. Allí m’ho van dir, tenia una torsió d’estómac i no sabien si el podrien salvar.
Salva, gener 2023
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Bona pensada! Que transcrita sobre el paper, o sobre la pantalla, calma l’anima. Engrescadora. El cas, però, és que tinc una curiositat (què li farem si em quede mirant el dit). De nomenclatura, perquè Wasko deu significar o tindre alguna motivació, no? Arribats ací tant em valdria que em contestara vosté o com ell, sempre que no encetara cap greuge entre ambdós, que no sabem si tots aquestos amics de l’home accepten de bon grat carregar amb el nom que els atorguen els seus amos.
Es va salvar o no…ens ha deixat patint…
Senyor Benavent, l’animalet el vaig comprar en un “criadero” de gossos bastant conegut per la gent que es mou per dins d’eixe món de la “gosería” i que no fique el nom per ací perquè no li fa el cas.
Podria mostra-li la factura “de la compra”…
Segons em digueren els “amos del criadero”, per anar nomenant als cadells de cada part d’un grup de femelles tenien implantada una norma que no era altra que començar assignant el nom començant per la A, i després la B, seguint amb la C…, i al meu li tocà la W.
Per cognom sempre duien el de l’empresa canina. Era necessari fer-ho així perquè d’aquesta manera si anaven a algun concurs nacional de gossos de Pastor Alemany, si tenien un premi, li feien propaganda al “ criadero” a nivell nacional. Crec que estar l’animalet “apuntat” al concurs ja era una bona propaganda en les revistes dedicades al tema.., i a més no els costava ningun gallet.
Li he de dir que el gos que havia precedit al dels col·loquis amb mi vingué amb el nom de CIRO. Solament BIT, el primer gos que vaig dur a ma casa el seu nom el vaig decidir jo, no tenia pedigrí ningun, “era plebeu”, me’l regalà un company quan la seua gosa que tenia al xalet en va parir tres. Pot ser que per l’elecció del nom BIT vaig estar influenciat per allò del treball meu, com vostè pot imaginar.
El pobre WASKO, de segur que no es va apesarar mai, ni tingué pensaments estrafolaris, crec que igual m’ho hauria dit, no creu?
Com sempre, salutacions cordials.
Salvador Alberola
La ve doble que deia el pare, possiblement -no ho sé- perquè aleshores no tenien grans dificultats per diferenciar-la del so de la lletra be, sobretot els valencianoparlants, de manera que els mestres encara no ensenyaven que s’havia de dir «uve». El cas però, és que ja sabem una cosa més de la mecànica d’anomenar els cadells, mnemotècnica podríem dir, un registre que facilita el seguiment i localitació si s’escau. Sí que havíem sentit parlar d’una cosa semblant referida a la ramaderia de vaques braves, i suposem que d’altres animals també, en què els noms amb què bategen les cries tenen una relació semàntica amb el nom de la mare.
I sí, crec que a Wasko no li importaria gens, tot i que per la meua part no li dic que arribat al punt d’acudir a una d’aquestes cases, no pregunte abans per quina lletra van (també vore la marca de la casa), no per res, només perquè tinguera un nom més «espanyol», vosté ja m’entén (Wasko, intel.ligentment, passaria completament de mi).
En definitiva, complagut de la seua resposta.
rbenavent