ELS MEUS COL·LOQUIS AMB WASKO  (V)

ELS MEUS COL·LOQUIS AMB WASKO  (V)

   Li van ficar un tub per la boca i pressionant-li el ventre va començar a eixir aire, aigua i menjar, afortunadament no havia succeït lo pitjor, l’estómac no s’havia soltat de l’abdomen. Va quedar relaxat i tranquil, me’l vaig emportar a casa i l’endemà, Juan, el seu veterinari, li va fer una radiografia. Aparentment estava bé però si li tornava a passar no ho contaria, havia tingut molta sort.

   Com no estava quiet el van anestesiar i es va quedar quasi cinc hores dormint. Aquella nit la passarem els dos en el garatge de casa, si es menejava molt podien trencar-se els cosits amb el que li havien tancat el tall de l’abdomen i aquest obrir-se i se n’eixirien els budells.  

   Pobre Wasko, què poc coneixem els humans sobre la vida dels animals, tampoc molt de la nostra, som capaces d’engendrar fills i pel fet de ser nostres, creiem saber-ho tot. Cometem errors amb ells com si estiguérem experimentant en un laboratori.

   ―Sí Salva, però no teniu cap dret, deixeu-nos en el nostre hàbitat natural, allí només sobreviuen els forts. Seríem més feliços.

   ―Tu t’hauries mort, recorda que als tres dies de dur-te a casa vas emmalaltir del “moquillo”, prou d’injeccions vaig haver-te’n de ficar per poder salvar-te.

   ―Va ser la reacció de la vacuna, a ta casa feia solament quatre mesos que s’havia mort un altre gos, ja adult, de la mateixa malaltia. Se t’havia dit que almenys haurien de passar sis mesos. Vares desinfectar bé la caseta?

   ―Jo només sé que et vaig cuidar lo millor que vaig poder i et vas salvar.

   ―Segueixes sense contestar a la meua pregunta.

   ―Deixa-ho, dins de casa estan els meus amics i he d’atendre’ls.

  ―Com sempre no em deixaràs passar.

  ―No!, dis-li-ho a Tere, ho omplis tot de pèls.

  ―No és la meua culpa, raspalla’m més sovint!

   Aquesta nit no ha volgut eixir del garatge. No tinc ni idea del perquè vol estar a fosques i tancat. A vegades ha passat quasi tot el dia en el traster, amagat darrere de la caldera de la calefacció. No és per estar calent, ho ha fet fins i tot en ple estiu.

   Ho he atribuït a la por que té a les tempestes, els trons, i els sorolls forts com a traques i castells.

   ―Wasko què et passa que no vols eixir del garatge?

   ―Deixa’m tranquil Salva, vull descansar.

   ―Em pareix bé, però la teua missió és estar fora, espantant als gats i qualsevol animal o persona desconeguda que s’acoste a la casa.

   ―Ja no puc, em fan mal les potes posteriors, s’acaba, açò no pot durar molt. ―Sense moure el cap va arquejar les celles, va mirar cap amunt amb uns ulls grans i expressió serena― Quan jo ja no estiga portaràs un altre gos a casa?

   ―No, segur que no, deteste tornar a passar pel tràngol d’encapritxar-me amb un i després perdre’l, és molt desagradable. Me’n recorde de Ciro i el mal moment que vaig passar quan el van sacrificar…, i el tornar a sentir la pressió del nuc en la gola… No! Que no!

   ―De tot el que vaig entenent hi ha alguna cosa que se m’escapa. T’he dit “quan jo no estiga”, però no sé què significa eixa frase, i a més tu m’afiges que es perd…, el què es perd?

   ―La vida Wasko, deixes d’existir.

   ―No ho entenc

   ―Ni jo tampoc, però és així. Te’n recordes del iaio?

   ―Sí, fa temps que no el veig, solament ve ta mare. Quan ella arriba amb tu a casa  busque i rebusque olorant dins del cotxe però el iaio  no apareix.

   ―El iaio ja no vindrà mai més, va morir fa dos anys.

   ―No el podré veure més mai?

   ―Les persones que tenen fe diuen que hi ha una altra vida. En el teu món no crec que s’entenga això que puguem veure’ns després.

   ―Però jo no entenc aquell abans i aquell després.

   ―Deixem-ho ací. Et fan molt de mal les potes aquesta nit?

   ―En estar quiet no tant. Si vas a quedar-te amb mi més temps m’apartaré una mica, els humans feu un olor molt fort.

   ―Vegem: si estic dins de casa estàs rodant-me rondant-me i et poses davall la finestra on em trobe; quan arribe del treball em repasses per darrere dels pantalons olorant-me rebuscant nous olors; veig que fiques el nas en qualsevol part que faça olor forta i ara em dius que t’apartes perquè tinc una olor molesta? Què bé!

   ―No ho entens, si estic damunt de tu, prou a prop, la teua olor eclipsa a unes altres que em puguen arribar i el meu món està ple d’olors. Puc distingir infinitat d’elles, encara que estiguen dins de l’aigua. No saps el que et perds. Puc percebre alguna cosa que estiga a molts quilòmetres de distància. Sent vostra alegria igual que sent vostra por i vostra tristor. A vegades les persones quan teniu por sueu sense adonar-vos i això m’arriba, provoqueu en nosaltres ficar en marxa el mecanisme de defensa i comencem a preparar-nos per a l’atac. Et recomane que si et veus amb una situació com aquesta no córregues, per a nosaltres seràs una presa que fuig.

    ―Ja m’havia adonat d’això. Tu em mossegaries?

   ―Quines coses tens! Jo et vull.

   ―Sí? Em vols? I per què en alguna ocasió m’has grunyit en llevar-te el pa de la boca?

   ―Estava dient-te que allò era meu, m’ho havies donat, ja no et pertanyia, era solament un avís.

   ―D’avís res, jo soc el cap del ramat i puc fer lo que vullga, tu em deus obediència.

   ―Ja està el rei de la Creació parlant! Què envanits sou. Me’n vaig a dormir…, fins demà…

   ―Bona nit, vine ací que et rasque en el front, ahí entre els teus ulls, sé que t’agrada…, adeu…, bona nit!

                                                                                                                                 Salva