CAMINANT, PER QUÈ CAMINES?
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
CAMINANT, PER QUÈ CAMINES?
Caminant, per què camines?
Saps tu on vas?
O t’ho marquen altres que
no mai han caminat?
Des del dia que nasqueren
arrastres van per terra.
A quatre potes primer,
caminant dempeus després.
En veure’s amb el cap tan alt,
creuen que ho dominen tot,
que poden decidir i ordenar.
Els pobres envanits no saben
que el mèrit de caminar a dos potes
una singular creació seua no és;
la resta de congèneres també ho fan...,
per a qualsevol humà
és la cosa més natural.
Alcen tant el cap
que no veuen on fiquen els peus.
Amb orgull i superba arrogant
menyspreen al vianant
que junt amb ells
també xafiga el camí.
A cada un dels passos que donen,
a eixos vianants menyspreats,
contra el sòl de terra esclafen
sense ser conscients que la Parca
―més tard o més prompte―
per igual a tots s’endurà.
Tot i que, desgraciadament,
individus de cap altiu,
arrogants, superbs i malnats,
continuaran havent-ne demà,
el proper any, i
si Déu no li fica remei...,
l’assumpte va per a llarg!
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
És difícil triar el camí que tu t’has marcat.Camí verge! LLiure!
Se m’ocorre allò que diuen de «qui para no va!» o altra cosa pitjor. Encara més, i davant del mal remei que atalaie, sols em resta escatir (en el meu cas dic), a quin grup pertany, que no és cosa menor.
«Arrieros somos».
Continue preguntant-me si eixos individus venen així ja de fàbrica perquè al tio del setrill que aboca “l’oli del trellat” ―durant la gestació― li se n’ha anat la mà, o
és després del part quan “a poquet a poquet” van fent-se mortals de cap altiu, arrogants, superbs i malnats…
El meu amic de Corbera m’ha dit que els estudiosos savis que saben de l’assumpte ja tenen clar que en alguns casos és per culpa d’una “pedrá”.
No sé jo…!