RECORDS DE TARDOR
RECORDS DE TARDOR Hem pujat al Lluxentino en Xàtiva. No sé el perquè hui ha sigut a l’autobús més vell. El condueix Pasqual. Va atibacat el cotxe; no són les festes però de forasters n’hi ha més que mai jo n’havia vist. En passar per la font de vint-i-cinc xorros ha començat a eixir un poc de fum del capó motor. Justet ens ha vingut arribar al riu Albaida. La gent, nerviosa, dona algun que altre crit en veure que de fum cada vegada n’ix més. Veig com Pasqual deté l’autobús en mig del pontet que està arran del llit i alçant-se del seient del conductor diu: «tranquils, no passa res, ara parem i li done a beure». Amb un poal ha arreplegat aigua del riu. Arremulla un drap, el fica sobre on eixia el fum i, a poc a poc, alça el tap del morro del motor. De vapor no en pot eixir més. Quan ja quasi no se’n veu unes tres vegades buida l’aigua ―que arreplega del riu― dins del forat del capó. Tot ha començat a calmar-se. Fica en marxa el motor i hem continuat cap al poble. El Genovés l’hem creuat en un no-res. Ma mare està asseguda. Jo dempeus al seu costat sense poder moure’m perquè de persones plantades no en caben més en el “pasillo”. Mon pare dalt a la baca. «Salvadorín, la mare té un mareig..., és que sempre que pugem el port em passa igual». El tio Joan el Pilot li diu: «María, ja ens queda poc, estem arribant al desvio de Benigànim, prompte passarem per Torrella. Si no dus una botella d’aigua li direm a Pasqual que pare en la fonteta, la d’abans d’arribar al pont del Xicot, saps?» Creuem el pont i salude a l’altiu pi; diu mon pare que hi m’espera per donar-me la benvinguda perquè no vol que m’oblide d’on soc. Pujant la costera de la Torreta he vist com la punta del campanar va sorgint de la terra cap amunt. La casella dels peons caminers vigilant està com sempre. Ma mare, la tia María la Fornera, acaba d’entrar a l’habitació. «Salvadorín, au, amunt, el pare està ja en cal tio Ricardo. Hui se n’aneu a tallar raïm a Simona». Recordant-ho ara, sí que puc dir: foren els millors anys. Salva, octubre, 2023
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salva: No te esfuerces tanto en mostrar esos viajes arqueológicos a los que tienes afición, porque por mucho que lo repitas,para la sociedad actual, los mayores somos piedras que nunca han existido No se dan cuenta que tenemos tanto derecho como ellos , que viven su momento, a sentirnos también parte del terreno donde habitan ahora . Para la inmensa mayoría no ha existido otro presente.