ACABEN DE DONAR LES DOTZE
ACABEN DE DONAR LES DOTZE
Encara que han passat una garbera d’anys ho recorde com si fora ahir mateix: la vespra del Dia de Difunts per la nit, asseguts ma uela Maiteresa la Redonda i jo a la vora del foc en la casa numero 8 del carrer dels Sants de la Pedra. Sempre tenia alguna historia que contar-me abans d’anar-nos-en a dormir. Aquella nit era especial, em digué:
―Salvadorín si em dius que no tindràs por et contaré un succés que els més majors deien que els passà a dos xicons tal dia com demà.
―Uela, sóc molt valent, ja ho sap. Conte.me-ho. Però hui hauria de tancar la porta del dormitori amb pany i clau quan se n’anem a dormir, li ho dic per si de cas…
―Val, d’acord, allà va:
»Açò era que uns joves que feien més por que una tronà, d’un ganao de cabres que estaven pasturant allà per darrere cases, i com era de nit fosc, aprofitaren la poca llum que hi n’havia i furtaren una cabra sense que el pastor se n’adonara.
»Fugiren amb ella arrastrant de pressa i corrents i, en passar per la porta del cementeri, oïren com des del campanar tocaven les hores.
De tocs ja se’n duien fets quasi tots i amb les correres no n’havien contat cap. Un dels lladres, el Fermín, preguntà:
―Quina hora serà? ―A lo que la cabra que duien a rastres contestà:
―Acaben de donar les dotze!
Cametes al cul els dos pegaren a fugir abandonant a l’animal junt a la reixa de la porta principal del cementeri.
La veu que havien sentit era la de la tia Gerarda “Lloca torta”, dona que tothom al poble sospitava que era una bruixa de les mes roïns que s’havien vist mai.
Acabant la frase, un llamp, seguit d’un tro ensordidor em va fer alçar de la cadira on estava assegut i anar-me’n a agarrar-me al coll de ma uela.
Aquella nit la vaig passar protegit pels seus braços i sí, tancarem la porta del dormitori amb pany i clau ficant una cadira falcant-la i he de dir-vos que jo vaig estar fins que començà a apuntar l’alba amb un ull obert per si de cas…
La tia Maiteresa no parava d’escampar pel veïnat:
«Què guapo i què valent és el meu xic»!
És que com l’amor d’una uela no n’hi haurà mai cap!
No sé si sabeu que la por la donen gratis i mai se sap què pot passar en un dia com eixe que les animetes del Purgatori “tenen butla”.
Salva
31 d’octubre 2023
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
