AI, BELITA!

Ai Belita. Quan que m’agrada parlar i dialogar amb tu. Sempre m’escoltes, i jo a tu. I deia que m’agrada parlar perquè m’entens el que et dic i em dones eixa tranquil·litat que jo necessite, eixa pau i eixa lleialtat. Guardes els secrets com ninguna altra persona i a més a més, em guardes i em defens quan fa falta. Quan caic, et falta temps per a atendre el que em passa i arribes sense demora a consolar-me i a plorar al meu costat.

Vivim uns temps que ni tu ni jo arribem a entendre. De sobte, es deixa de parlar del que s’ha estat parlant temps i temps. De colp. Ja quasi no es parla de la guerra de Ucraïna i prompte no es parlarà de la de Gazza. Som així d’amnèsics, Belita: que no es parle no vol dir que les guerres han desaparegut. La paraula està molt devaluada, a preu de saldo.

Fenòmens insòlits que ens deixen bocabadats. A Belita li encanta el formatge amb deliri, però no qualsevol formatge. Només li agrada el d’ una llet, a ser possible d’ovella manxega i a més a més, de llet crua. Els formatges de mil llets no li apanyen tant. No li agrada el pinso, em diu que si tan bo és, per què no menge jo…que això són invents de les multinacionals…diu que on estiga un bon tros de carn que es lleven totes les pamplines! No hi ha manera de convéncer-la que menge pinso! A Belita també li agrada la paella, l’arròs al forn i les pates dels pollastres…ah! i els spagueti!

Belita té les seues «maníes», com per exemple bordar sense parar a alguns gossos concrets sense causa ni motiu. Quan sent la seua presència comença a lladrar amb frenesí i sense misericòrdia, y no hi ha forma de fer-la callar o alleugerar la força bordadora. Em dona vergonya quan passa això, però no podem evitar-ho. Amb alguns gats també passa el mateix. a pesar d’ haver anat al cole i a sessions de socialització.

Ai Belita! Canvien tant les coses d’un dia per a l’altre, que no em dona temps ni per a assimilar ni per a digerir els canvis: menys mal que el sol no canvia tant, ni els paissatges per on passem tu i jo cada dia, ni l’afecte que ens tenim els dos…a hores d’avuí el campanar encara continua al lloc, i la Font Vella, i la literatura…però altres coses no les ja coneix ni la mare que les va parir, la qual cosa provoca que s’ inventen moltes mentides fonamentades en sorres movedisses i la ignorància s’empodera d’esperits dèbils empobrits per la mediocritat.

Ai Belita, que les bruíxoles ja no funcionen i ja no assenyalen el Nord com abans…i com que no et pots fiar anem una mica perduts i a la deriva. De totes les formes, Belita meua, sense bruíxoles es pot viure!

Quins esglais ens dones de tant en tant, Belita, L’altre dia et menjares un calcetí de calça. Ja han passat uns dies i no t’ha passat res de moment. Fas caca amb normalitat. De tota manera, això no es fa, Belita…no deus menjar-te tot el que et vinga bé, perquè pot ser molt perillós.

I així passem les hores i els dies. Sempre junts, recolzant-nos l’un a l’altra i a vice-versa. Contemplant el món, els camps i les pel·lis i sèries les quals ens ajuden a suportar algunes realitats miserables. És el que hi ha.

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.