NO, AMB DINERS NO S’APANYA…

NO, AMB DINERS NO S’APANYA…

«Tantes pedres li hem llevat al camí, que ens hem quedat sense camí i sense saber caminar»

(Dixit Pepe Romero-Nieva)

---

No senyor! Amb diners no es pot apanyar el gran problema de la qüestió educativa institucional. Els diners no són la vara màgica. Els diners poden ser pantalla, propaganda,cortina de fum…mil coses…però mai los polvos màgicos per a arreglar el despropòsit educatiu. El mal de l’educació ha vingut gestant-se al llarg de dècades, i justament són els diners en gran part els culpables del desgavell. La qüestió ha anat degenerant fins arribar al que ara estem vivint. En l’escola està fent-se de tot menys ensenyar. La pena és que molts que es diuen ensenyants s’han cregut la gran mentira : s’ha de fer autocrítica! Ho hem fet tot tan fàcil i tan wai que hem creat un món de fum, un món fantàstic i meravellós…i després la realitat és la que és. Han desaparegut per complet l’esforç, la superació, l’autoritat,la crítica. S’ha falsejat fins i tot la Història. El mal està fet, i malauradament no es podrà sol·lucionar amb diners, mai en la vida!. Si no retorna el sentit comú, la serietat,i els vertaders valors, serà molt difícil eixir de la mediocritat i del pou negre en què ens trobem. La major part del temps no lectiu es dedica a reunions interminables i inútis, a omplir papers i més papers que ningú llig i que no serveixen de res i per a res, a programar activitats lúdiques i recreatives (com si l’escola fora un aqualandia o parc de divertiment), a donar de menjar com als anys durs de la posguerra… Els recursos en educació institucional s’han multiplicat fins l’infinit en els últims temps i tanmateix els beneficis s’han traduït en fracasos i a·lucinacions surrealistes. El treball i el mèrit ja no són els pilars del saber. M’entra la risa quan veig als diaris els títols del millor mestre del tolomón. Els nostres alumnes estan desmotivats quan experimenten que només triomfen en la vida els guapos i guapes, els saltimbanquis i els trepes. Tot es qüestió de tenir la cara més dura que una pedra i ser un echaopalante. Tot està pensat i programat per a que tot continue igual i que siguen els quatre espavilats de torn aquells que dominen el cotarro i s’aprofiten d’ell.