ELS VALENCIANS SOM UNA NACIÓ ?
És clar que sí, diríem, una afirmació que podem fer basant-nos en el significat del concepte “nació” que donen els diccionaris de la llengua posem per cas, tant actuals, com puga ser el de la RAE, com algun altre d’il.lustrat de principis del XX. I una definició aquesta que també pot aplicar-se per a referir-se al conjunt d’Espanya com una nació, és clar.
I no, no n’hi ha contradicció, perquè la major part d’estats que diem nacionals, són en realitat estats plurinacionals, és a dir, que integren més d’una, o diverses nacions. Els estats uninacionals, i podríem citar el cas de Portugal, són, diríem, l’excepció.
I això perquè el concepte de nació té un fort component cultural, sentimental, si es vol, en el sentit que els habitants d’una “nació” ho són perquè formen part d’un territori ben determinat que compta amb una història, llengua o tradicions comunes, cosa que pot aplicar-se, posem d’exemple, al País Valencià, o al País Basc, cas aquest darrer, el del poble o nació Basca, que apareix citat en un dels diccionaris consultats. Uns paràmetres, que com hem dit més amunt, també poden aplicar-se al conjunt de l’estat o nació espanyola, que una cosa (definició), no lleva l’altra.
Aleshores on rau la diferència, perquè algú pot pensar de quin mal puc emmalaltir si parle d’una nació valenciana, i la clau no és altra que el d’Estat, concepte que per extensió s’aplica o equival també a nació, tot restringint-lo en aquest cas a aquells pobles, països o nacions (que també són conceptes compatibles), que compten, i han voluntat de tindre, una organització política estatal, cas de la nació espanyola, per exemple.
Per posar un exemple, pensem en Alemanya país que després de la Segona Guerra Mundial quedaria dividit en dos estats per part de les potències vencedores, el de la República Federal l’un, i el de la Republica Democràtica, l’altre, per tant dos estats, dos països i per extensió dues nacions diferents, sí, però, només des d’un punt específicament polític, lligat a l’organització de dos marcs estatals diferents, ara, des del punt de vista o concepte de nació diguem-ne que despullat o no identificat amb l’Estat, continuaven sent la mateixa nació alemanya, lògic també, no?
benavent
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Dit «en cristiano» (en moneda de curs «legal»), «juntos però no revueltos», sinó absorbits, succionats. A mercé del peix gros (Espanya). «Por justo derecho de conquista» (armada) o «por imperativo (i)legal» aplicat. Els valencians, històricament ( i d’això vostè en sap un rato) vençuts, tenim la sàvia dita popular: «Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança», que, al pas del temps (més de tres segles), no perd vigència, però si la força reactiva que el contingut ens deuria motivar vers una consciència com a poble, com a nació, diferenciats, resolts a alliberar-nos-en. Ni millors ni pitjors, però si caps de ratolí ans que cua de lleó. A quants de nostres joves actuals els significa res, vivament, i se senten interpel·lats, en ment, políticament, en sentit de rebel·lia, d’enfrontada pertanyença? Dit tant a les dretes com a les esquerres espanyoles o espanyolistes, a casa nostra: No és qüestió d’estar contra ningú sinó simplement en favor nostre, de nostres interessos, dignitat i autoestima, ha temps segrestada, alienats; sotmesos vers l’homologació als valors del «espíritu que impera» de nostre conqueridor .
Em referència al cas d’Alemanya que vosté cita, tan aplicable a nosaltres: D’on ve, o QUI va enverinar, en intenció, nostra pertanyença als Països Catalans» (o de parla catalana), tan arrelada de bones relacions, d’afinitats ètniques, culturals, econòmics?, aquell «antes moros que catalans»? Està que bull, «acabaet»de traure del forn, encara. A més d’odi desacomplexat i desvergonyiment, burrera i insult a totes bandes: als moros, als catalans i a la pròpia dignitat i autoestima. Faena tenim els valencians a triar per qui ens deixem desgovernar dins del túnel unidireccional al regne d’Espanya. Per descontaminar-nos-en d’ella, dels seus dominis contrets madrastrament contra nosaltres.
PS.
Per oblit : Afegir que nostre cas dista kilòmetres allunyats del de la reunificació a d’alemanya. No tenim la mateixa llengua, ni cultura, ni afinitats ètniques, ni històriques. Ells, un únic i mateix cos, van ser dividits a la força. Nosaltres, sense la mateixa llengua, ni cultura, ni afinitats ètniques, ni història, ens han succionat, obligats a pertànyer’ls-hi. NO SOM Espanya, sinó DE la seua Espanya. Amb la paradoxal concepció de que ella ho sap millor que nosaltres.
El que a mi em descoratja són els exemples d’estats-nacions menudes o micro que tenim a Europa: Gibraltar,Andorra, Mónaco,Luxembourg,Suïssa i algun altre…els quals no són precisament nius d’ oronetes i caderneres cantores (els pardals que niuen són d’altres espècies) …tots tenen en comú el que tots sabem, i no són virtuts.
És clar que entenc el que diu Sr. Benavent (rafael), i que puc compartir, que com llegia o sentia estos dies d’un home molt assenyat no és que formem part, vullgues no vullgues -que això és una altra cosa- de la nació barra estat dit Espanya, sinó que este conjunt de “nacions” que el conformen s’han assimilat –resumint-ho molt- a la manera de ser d’una de les seues parts, i que majorment identifiquem amb Castella.
D’altre cantó les meues paraules només pretenien parlar/comentar el concepte de nació, de manera que podem dir que ho som, som una nació, la qual cosa no significa que u no puga sentir-se també part de la nació espanyola, com al contrari també, que u desitge o pretenga que la seua nació (la de naixement o adopció) políticament es constituïsca en esta independent. De manera que si davant de l’enunciat “els valencians som una nació”, a molts els molesta i no poc, perquè identifiquen el concepte de nació amb el d’estat únicament. I nació i estat van de la mà, però no sempre són idèntics.
Respecte d’Alemanya, és difícil de vegades, o quasi sempre, portar al paper o a la pantalla allò que u pensa, però allò que pretenia era exemplificar el concepte de nació bé en el sentit etnològic, cultural o històric (i que no necessàriament s’identifica a estat independent, com passa majoritàriament), o el de nació identificada amb l’estat (que també té el seus components històrics, culturals…). I el que venia a dir amb Alemanya era que no per ser dos estats diferents, de la nit al matí i des del punt de vista de nació “cultural” eren la mateixa. Que eixe llast cultural (llengua, història…) es pot canviar, imposar-ne un altre model, però no de la nit al matí, ara que tot arriba, massa que ho sabem.
Pepe planteja un altre tema, el dels petits estats-nació, que són una minoria en el conjunt d’estats/països, i que tal vegada per estes circunstàncies, o no, “jo no lo sé”, sobreviuen o viuen molt bé gràcies a unes determinades prerrogatives, llicències…