Belita i la primavera

A Belita li encanta el camp i la llibertat. A mi també. I gaudeix cada dia del despertar de la vida, a trenc d’alba, quan els primers pardalets comencen a alçar el vol junt als primers raigs del rei astre. Les orelletes dels conills entre la vegetació lliure i salvatge la fiquen en alerta roja…i lladra, i llladra i lladra sense parar volent fugir del ramal que ens uneix : m’agradaria lliurar-la, però sóc tan egoïsta que no m’atrevisc, no em fie i la veig i la imagine darrere del conill i que no la veuria més. Dic que lladra sense parar i als postres, a l’hora de la veritat, Belita és ningú, més dolça que un merengue i més fidel que el guardià de l’anell.

Són ja tres anys amb nosaltres, compartint eixos moments tendres i màgics que t’ofereix la vida. Belita la guardiana, la que sempre està al teu costat, la que sense dir res, en moltes ocasions demana. La que vol i es deixa voler, La més generosa, que quan arribes a casa busca desesperadament un regal que oferir-te. La caça-mosques i llagostins. Belita. La juganera que en tantes ocasions t’engresca per a que participes amb ella amb els seus jocs i tires amb coneixement del que ella mossega amb sentit de la pertinença. Aquella que quan fa les seues necessitats lladra i lladra exigint que vages a retirar allò que ja no fa falta. Aquella que t’acarona amb el seu cap o amb la seua pota et pega colpets als teus peus perquè alguna cosa vol. Aquella que té mil lladrucs diferents: un per a cada cosa, per a cada desig. Belita, l’ama de la casa.