
COSTUMS I TRADICIONS ATÀVIQUES DEL CAMÍ DE SANTIAGO: “LA ABOFARDA”

No estaria de més que ara que està prop ja l’estiu, amics lectors de QD, féreu un alt en el camí i deixareu les cavil·lacions, treballs i
maldecaps que vos han acompanyant durant estos mesos que hem deixat i, si algú té intenció d’anar a xafigar el camí de les estreles,ha de saber que la tradició diu que els deixebles de l’apòstol,Atanasi y Teodoro, que viatjaven en la barca de pedra amb la que dugueren les despulles mortals de Santiago des de Palestina, van demanar que en honor del sant, tots el que feren la peregrinació al seu sepulcre allà a Compostela haurien de dur en senyal de record del milacre de la “abofarda” i també per respecte a l’apòstol, una vieira penjada al coll.
I ara es preguntareu què és això de la “abofarda”.
Resulta que quan la barca de pedra estava arribant a la costa galega els deixebles veren que en un poble de la costa de Vigo
anomenat Bouzas hi havia un grup de gent celebrant una boda on els més atrevits, cavalcant al llom un cavall, devien arreplegar una llança o “*bofarda” ―anomenada aixina la llança per aquelles terres― que havia sigut llançada a l’aire i sempre abans que la dita bofarda tocara el sòl de terra.
Mira tu el perquè, el novio volia ser el guanyador del concurs i se n’anà corrent a per ella per fer-la seua. Però el punyeter destí, bufant fort, ―com ell sap fer com ningú―, la desvià directa a l’aigua. El xicon contraient, cabut que cabut i atrotinat del tot, la va perseguir bojament afonant-se ell i el cavall en el mar lluitant “a braç partit” contra les embravides ones.
Imagineu-se com estava d’escarotada la colla d’invitats. El temps passava i el fadrí no eixia de l’aigua, la tragèdia estava servida! Però en eixe moment la barca de pedra es va desviar una mica del trajecte que duia i se n’anà directe on s’havia afonat el jove i, miracle!, Pelai ―com li deien al novio― i el seu cavall eixiren de les aigües tots recoberts de petxines.
Des d’aquell moment, diu la tradició, s’establí que en honor de Sant Tiago tots el que feren la peregrinació al seu sepulcre allà a Compostela haurien de dur una petxina vieira en senyal de record del milacre de la “abofarda”.
Aixina m’ho contà una dona que estava fent “bolillos” asseguda en una caireta a la porta de sa casa en Rabanal del Camino.
Després, ja en el “albergue”, l’home que s’encarregava del funcionament d’aquell hostal pelegrí em digué que el novio es tirà a per la bofarda perquè si ell no la “pillava” el primer dels altres contendents que ho aconseguia tenia dret a exercir el “derecho de pernada”.
Costums i tradicions atàviques d’aquells temps, no?
Encara en tinc més. Si voleu aniré contant…
Amic lector,
ULTREIA !
Salva
8 de juny de 2024

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Un nebot meu, que ha fet el Camí no fa molt, quan ha llegit açò de la petxina vieira m’ha dit que a ell li digueren per allà que els condemnats per algun delit, i anaven de peregrinació a Santiago, si en tornar a la presó mostraven “la Compostela” ―document justificatiu d’haver peregrinat que s’ha entregat sempre en les oficines de la Catedral― junt a la vieira, els commutaven la pena concedint-los un indult.
L’home que en Rabanal del Camino em contà lo del Derecho de Pernada em va aclarir quan jo li vaig exposar lo de la “Abofarda” que s’ha procurat sempre llevar del cap al personal caminer l’idea dels condemnats perquè si després, quan el peregrins tornaven de volta a casa es penjaven la petxina al coll, per allà on anaven passant eren vists i considerats segur, segur, com uns delinqüents. Com vostè comprendrà, em deia i m’insistia recalcant-ho molt serio: «eso no es una buena propaganda para el Camino de Santiago, además, el milagro de la “la Abofarda” es más místico i espiritual, está dentro de les tradiciones jacobeas i no es tan terrenal».
Au pues! Podeu agarrar i creure la que més vos agrade de les dos.
No sé, no sé, perquè d’espiritual el “Derecho de Pernada” crec que en té poc.