DOMÈSTICA O DOMESTICADA ? -CARTA OBERTA –

SOBRE NOSTRA LLENGUA

DOMÈSTICA O DOMESTICADA ?

– CARTA OBERTA –

Estimats D. Enrique Benavent, Il·lustre Arquebisbe de València, i D. Vicente Espasa, rector de nostra Parròquia:

Apostate del clergat històric EN València, que NO valencià, del qual són vostés hereus representants i continuadors. Per les seues renuncies. Per la seua homologació acomodada, connivent, mitjançant l’exercici de les seues funcions al front d’esta Església “Oficial-ista” en favor del poder que nostra desvertebració procura. Què o qui els impedeix exercir en nostra llengua a tot arreu de les comarques del País Valencià, històricament valencià parlant? Què els impedeix fer-ho en la Vall d’Albaida? Que els impedeix fer-ho en Quatretonda?

Qui sent i vivint entre nosaltres no s’hi integra, ens desintegra. Tant més vostés, investits de sacra autoritat, per la seua ascendència social, emparats en el bilingüisme oficial pensat-imposat per a ser assolit, a la pràctica, sobretot pels no castellà-parlants. No, no és que estiga en contra de la llengua castellana sinó que denuncie ser ella, amb el poder que la sustenta, qui està contra la nostra; si no “cautiva i desarmada” totalment i definitiva, sí vinclada a la seua primacia en la major mesura que “legalment” i pràctica, poden, que l’han dotat. I, per què no?, a llarg termini, a nostra lenta, progressiva desaparició. Com botó de mostra, nostres pobles més importants en nombre de veins, davant la impossibilitat de no poder exercir/exigir unes mesures d’integració més determinants en nostra llengua als nouvinguts. Naturalment: “Acàs no som bi-lingües?”( = El peix gros menjant-se-NOS (al menut)

La seua NO IMPLICACIÓ DETERMINANT a l’hora d’emprar-la en la litúrgia, rosaris “encassetats” en castellà i tot tipus d’oficis religiosos, són un menysteniment dels drets i sentiments nostres, dels destinataris, dels “de casa”. Ens esmussa. És una ANORMALITAT FETA NORMA, ALIENANT. Una actitud més pròpia de mercenaris a sou. Mai més ben dit: Emulant aquell “Logrando el efecto sin que se note el cuidado”.

A quin bilingüisme s’emparen i s’encomanen entre nosaltres? No dic que el buit creixent als temples siga determinat exclusivament per la manca del seu compromís amb nostra llengua, però el que sí està clar és que la seua aposta per una que no és la nostra ens colonitza, ens foragita, està contra nosaltres, contra l’apreci del poble al qual diuen servir. Torpedinen la línia de flotació de nostre vaixell. I si bé no és la llengua el nucli vital a preservar per damunt del Missatge, en forma part, sent-ho menys encara, i antagònic, proclamar-lo instruint-nos en una que no és la nostra. No és qüestió de “fer política ideològica ni partidista”, sinó de dignitat, de justícia, de drets i valors senzillament humans, irrenunciables, que ens corresponen. Del que deuria ser. De no ser gregaris sense personalitat pròpia. I saben què és, en el fons, el que lamente? Donar-los raó, quan a l’absurd de tots els “desficis” argumentals, reivindicatius que m’acompanyen, perquè al remat, al “ramat” quasi absolut que som “pasturats”, tan se li en fot, sent precisament eixe meninfotisme el fruit semat al que hem arribat a ser, resultant, procurat en part per la seua històrica inèrcia connivent i falta de implicació humana-religiosa-conciliar (del Concili Vaticà II) amb nosaltres. I si absurd resulta ser “intramurs dels practicants” (dit beatos, pejorativament), quant doblement absurd és per als de “fora”, per als que no se senten concernits ni els importa un “pito” aquest tipus d’església distorsionada, desencarnada, ligüísticament aliena. Per a tots ells, tant s’hi val! Com si continuen usant el llatí!

Amb la manca de compromís, amb nostra connivència, la de vostés, meua i de tots els creients (o “practicants”), provoquem una des-consciènciació de ser i sentir-nos Poble, pràcticament induïda”, per falta d’ética, d’honestedat cultural, personal i col·lectiva de la que no podem abstraure’ns ni delegar.

Ha sigut, és i serà sempre un repte, des de la fe, no “tancar en el Temple” a Déu ni la imatge inabastable del Ser que És. Ni hi cap, ni el podem encabir, tampoc, en nostre cap: Deixaria de ser Déu. Això és tan vàlid per als creients com per als que s’auto se suposen no ser-ho, encoratjats per la falta de testimonis. Tot i que, jugant a la fàcil pràctica acusadora, tots acabem sent deutors de nostres infidelitats personals a les conviccions que confessem ser constitutives de nostres opcions lliures, personals. Religioses o no. Tant creients com ateus. Amb el benentés de no tenir tots el llistó “a convalidar”, situat al mateix nivell. Sense excuses de mal pagador, però reals. A la fi, ningú podem tirar la pedra contra ningú. Però sí procurar en intenció, més que una imatge, una ACTITUD no mereixedora de ser-ne objecte ni motiu.

Don Enrique, don Vicente: Som un poble d’hereus arrossegadors d’una història humana i social de vençuts polítics, d’absorció territorial, econòmica, cultural, ètnica…. En la mesura que en som conscients, hem de procurar ser activament capaços de deslliurar-nos dels jous que, més que al·legòricament, en la pràctica, ens limiten i configuren des de fa segles, alienats a la força i en favor del poder de qui l’ostenta. No és una crida a cap rebel·lió sagnant, ni proposta contra ningú, sinó simplement en favor nostre, d’una justa reivindicació i convivència en pau i en peu d’igualtat, per bé de tots; sense supremacismes excloents vers ningú, com el que patim.

Al cap d’anys i anys i vicissituds adverses, en bona hora, saben que són, vostés, arropats per la gran majoria d’un Poble titllat teòricament de descregut, que no “descreient”, però mancat de la pròpia autoestima, segrestada en favor de qui nostra desvertebració procura. (Ja ho he dit? Tant s’hi val!) Són “investits”, a més de la dignitat del càrrec, per les esperances despertades, manifestades o no, en la gran part del poble valencià. I més que pel seguiment de les petjades dels “Oscar Romero”, Casaldàligues… que ens precedeixen, i mai han faltat, per les de l’Esperit que, en actina espera, sempre ens és i serà, amatent, malgrat tots els malgrats haguts i per haure. Escrivint recte sobre rengles torts.

Per acabar: Què boniques, sense competència comparativa, són les paraules ”mare”, “pare”, germà, “amiga”, “amic”, “veí”…, amb tota la càrrega afectiva, personalitzada, emotiva que contenen! Tan úniques com plurals, compartides, expressades des de i amb els milers de lèxics diferents, enriquidors, de tot el planeta. Què singulars, únics, ens són i ens ressonen, en nombrar-los, els carrers del nostre poble: C/ Rei en Jaume, Crist de la Fe, Sant Josep, c/ Les Eres, del Mig, de Sant Joan, dels Sants de la Pedra, carrer “Benigani”, carrer Poasa, carrer Xàtiva, c/ Sant Miquel, el carrer “Badall” …, inclús el carrer “Sapo”, amb el vist-i-plau de Sant Antoni, segur. La Plaça de l’Oliver, la “del Campanar” (simplement), la Placeta d’en Caus ….. Què i quant singulars i representatius, també, ens són els noms històrics que nostres avantpassats assignaren, configurant les partides ubicades a tot arreu del nostre terme, la serra inclosa : “Les Setenes, El Pujol, Simona, L’Heretat d’en Pere, Torrella, Pla de l’Homet, Pla de Pastor, Cantavella, El “Puntarró”, La Font de Mahiques, La Cava, La Solana, El Borratxino, El Perico, La Plana, Sant Martí, Les Fontetes, El Llosar, La Talaia, El Puig del Rei…, L’Avenc, L’Ombria del Xim (o Cim?), El Pla dels Arenals, El Barranc dels Engulidors, La Caseta del Tio “Norio”, el Barranc de Les Aigües, L’Estret de La Vinya Vella, Les Voltes ….. El Camí “Benigani” / Molí de Peiró, el Camí Llutxent, el Camí Xàtiva, el Camí La Pobla / Camí Dorresment / o de Sant Martí…. etc., tot de reminiscències entranyablement al·legòriques.

No he volgut privar-me de fer un repàs tan extensiu com significatiu de la nomenclatura popular que nostres avantpassats assignaren als espais concrets de nostre entorn, del terme rural, del nucli urbà…, sectoritzant-lo per carrers, partides i camins , als que, fent ús de nostra pròpia llengua els hem configurat diferent-ment a l’hora d’expressar-nos, posant-los nom, des de nosaltres, a tot el que en nostra vida afecta i abastem. Estem cridats a ser continuadors de les seues petjades. Per favor, no ens privem, no contribuïm a que ens priven de sentir-nos honorats, reconeguts, reafirmats en el gaudi de la singularitat pròpia de nostra llengua. No ens deixem arrossegar ni fer desaparéixer diluïts a l’ombra ni cara al sol de ningú : NOSTRA MARE, la de DADASCÚ, ha sigut, és i serà sempre la millor i més guapa de tot el món.

Nostre estimat RAIMON té raó: “Qui perd els orígens perd identitat”. Tot i que jo afegiria: “No es que es perden del tot: Sempre hi ha qui ho procura… aprofitant-sen”.

Quatretoda, 14 de Juny de 2024

Rafael Benavent

Rafael Benavent Benavent amb el seu estil genuÍ, amb la seua perfecta escriptura i curat discurs i argumentacions ens enriqueix i en fa pensar al voltant dels fets i circumstàncies de la vida.Vinculat des del principi al col·lectiu cultural Dorresment, és un incansable treballador en pro de la cultura.