HISTÒRIES DE MA UELA MAITERESA LA REDONDA: SANT VIRILA, ABAD DEL MONESTIR DE  LEYRE

    Quantes nits els meus amiguets i jo ens asseiem a l’hivern a la vora del foc, o a l’estiu prenent la fresca a la porta del carrer i ma uela, Maiteresa la Redonda, després que acabarem de  fer un soparet ens preguntava si volíem que ens contara un cuento. No recorde mai que ningú li contestara negativament, sempre acollíem aquella aede com qui espera el manà, era el remat de la velada d’uns monyicots que encara hi vivíem amb eixa costum perduda de fer rogle junt amb els majors escoltant les històries que ens contaven i on descobríem, si fa no fa, els únics herois que en eixos moments anàvem coneixent. Herois que dins de nostra imaginació infantil es convertien en éssers verdaders, de carn i os, gràcies a persones com ma uela que, de viure a l’antiga Grècia, de segur que haguera anat de poble en poble cantant les glòries dels deus de l’Olimp i dels personatges llegendaris.

    Eixa nit només anàrem al soparet el meu cosí Salvador B, Vicente P i jo. Els altres dos amics: Vicente G. i Toniet, esta vegada no vingueren.

    Feia una mica de frescor encara i arreplegada la tauleta on havíem sopat  ens acostàrem al racó la cuina, ella, ma uela, agarrà cadira i ens digué que com Vicente P i jo anàvem a prendre la Primera Comunió prompte ja ella creia que segur el catequiste o la catequista ens hauria parlat sobre què era l’Eternitat i també que ja hauríem de saber que si cometíem un pecat mortal i moríem sense haver-nos confessat se anàvem directes a les calderes de Pere Botero a cremar-nos tot sanceres sense poder eixir no mai més d’allí.

    No ens deixà obrir la boca i va començar a contar-nos la historia sense preguntar-nos, com sempre feia, si en volíem sentir alguna:

    ― Pues senyor, açò era…

    ―Tia Maiteresa, si vas al Purgatori és per a sempre també o passat un temps te’n vas al Cel? ― Li preguntà l’amic Vicente P.

    ―Lo de les Animetes del Purgatori ja vos ho contaré un altre dia. Ara deixeu-me que vos faça entendre com passa el temps en l’Altra Vida..

    ―Què és lo de l’Altra Vida, uela ―li vaig preguntar jo.

    ―És això que et passa quan et mors ―contestaren els dos amics alhora.

    ―Però si estàs mort com tens Vida? ―replicava jo…

    ―Xiquets, són coses difícils d’entendre, però diuen que l’ànima no mor perquè ella viu eternament. Per a sempre, sabeu? I clar, si has sigut bona persona, no has fet mal a ningú, no has robat, ni matat a algú, sempre s’ha dit que t’ho pots passar molt bé en l’Altra Vida, perquè és un viure tan a gust…, a més és  com si una caterva d’anys et passaren en uns minuts…

que és lo que li passà a Sant Virila.

    »El sant este era l’Abad d’un monestir que està per allà molt llunt, per Pamplona, i un dia se n’anà a la serra que n’havia allí prop del seu convent a meditar…

    ―Què és meditar, tia Teresa? ―preguntà Vicente P.

    ―Pensar tranquil·lament en les coses del Cel i la religió.

    ―Ah! Molt avorrit té que ser això….

    ―Un Abad que vol dir? ―preguntava el meu cosí.

    ―Podeu deixar-me parlar ja d’una?

    »Au! Anem a lo que anàvem:

   »El frare aquell estava meditant davall d’un pi mentre oia com un pardalet no parava de cantar. Era tan bonico el que estava sentint que conten que es va quedar l’home embovat, quasi dormint. Quan va acabar de cantar el pardalet se’n tornà caminant espai, espai, cap al convent.

   »Només vore’l li va estranyar que allò que tenia davant no es pareixia al seu convent. Va pensar que s’havia perdut i estava davant d’un altre.   

    »S’acostà a la porta del edifici i es va sorprendre que el frare porter tenia un hàbit distint al seu.

»Li feren un alto i no el deixaven passar. Ell insistia que era l’Abad Virila, el prior d’aquell convent.

    »Un altre monjo que estava per allí escoltant què estava dient aquell vell corrent se’n va anar al arxiu del monestir a buscar si era deveres lo que deia l’ home tan major de la porta.

   »Rebuscant va trobar uns papers que contaven que feia tres-cents anys s’havia perdut en el bosc un frare del que no saberen mai més d’ell i se’n tornà a la porta.

   »Al vell se l’endugueren a la capella esperant a que arribara l’actual Abad i només entrar es va obrir la teulada de bat a bat i aparegué un pardalet que duia en la boca l’anell de l’antic Abad. Li’l ficà en el dit i el pardalet desaparegué mentre se sentia una veu impressionant que deia: “Virila, pensa que tres-cents anys t’han passat en un moment oint el cant d’una cadernera, imagina com serà l’Eternitat al Cel junt a mi, per a tu serà com un instant”.

   »Totcrist quedà espantat i tremolant veient lo que estava passant i com era natural, comprengueren que era deveres el que contava l’home vell i acceptaren que continuara sent l’Abad d’aquell convent. Durà en eixe càrrec hasta la seua mort prou anys després.

    Ens quedarem amb la boca oberta sense dir res. No molt satisfets del tot se n’anaren a sa casa els dos amiguets, ho dic perquè l’endemà quan es reunirem i ho contarem al altres dos, que no havien vingut al soparet, a tots ens costava prou de creure lo del pardalet i els tres-cents anys. Arribarem a la conclusió que era una trola que s’havia inventat la uela Maiteresa.

    Mil dos-cent anys després, quan feia jo el Camí a Santiago, vaig passar pel monestir de Leyre, allí em confirmaren que no s’ho havia inventat ma uela, que era una historia que venia contant-se des del segle IX. Una més al sarró Salvadorín, vaig pensar… I continuí caminant a Compostela.

    Sovint m’he preguntat d’on treia tant de conte aquella dona, perquè segons em deia deixà d’anar a costura ben prompte i les poques lletres que començà a conèixer varen ser gràcies a la bona voluntat del mestre Codonyer, del seu germà major Micalet i l’ànsia de llegir tot paper que queia a les seus mans mentre estava palejant a la boca del forn de Cucala quan ja estava casada i tenia tres fills.

    No puc oblidar que sa uelo Miquel anà a la primera guerra Carlista i  li  digué, sent ella menuda, que n’havia un camí de les estreles cap a ponent que estava sembrat d’històries màgiques de les que ell en va conèixer moltes i que a poc a poc li aniria contant. Sabia la uela de l’existència del Papa Moscas de la Catedral de Burgos. No puc oblidar ara la millor nit de Nadal  de l’any 1837 que s’ha publicat ja ací en QD:

     (https://quatretondadigital.info/2011/05/22/una-nit-de-nadal-de-1-837/)  

     A  mi me’n queden un cabàs més d’eixes històries i com ho he promés, ací en teniu una altra.

 Salva

Juliol, 2024