EL CAMPANAR I LA LLUNA
En una nit màgica d’agost, quan la calor es feia suau i el vent portava l’aroma dolç dels gessamins, el poble de Quatretonda s’adormia sota un cel de vellut. Però aquella nit no era com les altres, perquè la lluna, vermella i esplèndida, s’aixecava amb una intensitat desconeguda, com si el mateix firmament volgués revelar un secret.
El campanar de Quatretonda, alt i elegant, observava la lluna amb una veneració que mai abans havia sentit. Ell, que havia estat testimoni de tants cels estrellats i tantes nits de lluna plena, es trobava ara captivat per aquella llum rubinosa que brollava d’ella. Cada pedra, cada racó del campanar es tenyia d’un vermell suau, reflectint la llum que ella li oferia amb generositat.
La lluna, conscient de la mirada del campanar, es va apropar lentament, com una ballarina que s’acosta amb gràcia al seu amant. Els núvols es retiraven respectuosament, deixant que el seu resplendor banyés la torre en una abraçada de llum i ombra. Els estels, gelosos, parpellejaven amb més força, però la seva llum era feble en comparació amb aquella passió celestial.
«Campanar de Quatretonda,» va murmurar la lluna amb una veu dolça que només ell podia sentir, «has estat aquí, ferm i valent, vigilant el poble amb devoció. He vingut a oferir-te la meva llum aquesta nit, perquè la teva bellesa em fa desitjar que el temps s’aturi.»
El campanar, emocionat, va tremolar lleugerament. Mai abans havia sentit una connexió tan profunda, tan veritable. Des de la seva alçada, ell havia vist l’alba i el crepuscle, les tempestes i les bonances, però mai una lluna així, mai un amor tan pur.
«Lluna vermella, meravellosa,» va respondre amb la veu del seu cor de pedra, «si pogués, et seguiria fins als confins del món, però estic arrelat aquí, a aquest poble que tant estimo. Però et prometo que, mentre pugui alçar-me, et rebré cada vegada que tornis, i em vestiré amb la teva llum, fent-me digne de la teva presència.»
La lluna va somriure, i aquell somriure es va reflectir en la quietud del poble adormit. Sabia que el seu destí era seguir el seu camí pel cel, però també sabia que sempre trobaria el campanar de Quatretonda esperant-la, fidel i admirador, com aquella nit màgica.
I així, sota aquell cel d’agost, la lluna i el campanar van compartir un amor etern, un vincle que el temps no podria trencar. I encara avui, en les nits en què la lluna es torna roja, els habitants de Quatretonda somriuen, sabent que els dos amants es troben de nou, ballant en silenci sota els estels.
4o
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
M’agrada