
BELITA I EL PIANO

La llum de la tarda s’escolava suaument per les cortines, creant un ambient càlid i tranquil al saló. El silenci només es trencava pel so delicat del piano que, amb cada tecla tocada, omplia l’aire de melodies suaus. Al costat de l’instrument, estirada amb una calma profunda, hi havia Belita, la gosseta mestissa amb el pelatge suau i les orelles curiosament atentes fins que la son començava a guanyar la batalla.
Belita, amb els ulls mig tancats i el cos relaxat, es deixava portar pel compàs de la música, com si cada nota fos un xiuxiueig de tendresa. Els seus somnis semblaven sincronitzar-se amb les harmonies que omplien l’habitació, on cada moviment suau de les seves potes semblava seguir el ritme d’una cançó imaginària.
Quan el piano deixava de sonar un instant, Belita obria un ull, mirant a qui tocava com si demanés que no parés. Quan la música reprenia, ella tornava a perdre’s en la seva dolça migdiada. Era com si la melodia fos el seu racó de pau, el lloc on tots els seus somnis de gosseta trobaven refugi.
A cada pausa de la música, l’aire es carregava d’una complicitat silenciosa. Belita, en el seu món oníric, movia lleugerament la cua, com si volgués agrair aquells moments de serenitat compartida. El dia podria acabar-se, però la màgia d’aquelles tardes de piano i migdiades quedaria gravada, tant en el cor de Belita com en l’ànima de qui la mirava, sabent que no hi havia millor companyia que la d’aquell tendre i fidel animal.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
COMENTARIS