BELITA I LA GOTA FREDA
La pobra Belita va ser una companya increïble durant aquell temps. Fins i tot abans que arribessin els primers núvols amenaçadors, ja la veia una mica més inquieta del que era habitual. Els animals tenen un sisè sentit que a vegades sembla gairebé màgic, com si poguessin pressentir allò que nosaltres encara no podem veure ni sentir. Recordo com la seva presència i l’afecte que em transmetia em van ajudar a mantenir la calma, sobretot quan la tempesta es va intensificar i vam començar a sentir la força del vent i el soroll ensordidor de la pluja colpejant la finestra.
Les notícies informaven constantment dels danys causats per la Gota Freda i dels rius que s’havien desbordat, afectant diverses poblacions. Les imatges eren impactants: carrers completament inundats, famílies rescatant el que podien dels seus habitatges, i gent arreu intentant ajudar-se mútuament enmig del caos. Encara que ens trobàvem en una zona més segura, la preocupació i la incertesa van ser inevitables, i suposo que la Bela també ho va percebre. Sovint, se m’acostava i em mirava amb els seus ulls rodons i plens d’una comprensió que sembla impossible en un gos.
La Belita es va convertir en la meva aliada emocional en aquells moments de tensió. Quan em notava ansiós o trist, ella s’enfonsava al meu costat, recolzant el seu cap sobre les meves cames i mirant-me amb aquella calma serena que només tenen els animals. Era com si m’estigués recordant que, fins i tot en els moments més foscos, no estem mai sols. Aquest recordatori silenciós era exactament el que necessitava en aquells instants, una presència viva, fidel i serena que, d’alguna manera, semblava saber que tot passaria i que junts ho superaríem.
Vam passar uns dies molt durs, però tenir la Belita a prop em va donar una sensació d’estabilitat i de confort. Quan les coses es van calmar, vam tornar a fer passejades llargues per la zona i vam veure com la natura començava, poc a poc, a recuperar-se. Ara, cada vegada que escolto una tempesta o noto els primers indicis d’una borrasca, no puc evitar pensar en aquells dies i en el suport silenciós de la Belita, que es va convertir en el meu refugi, la meva companya insubstituïble en moments de tempesta, tant fora com dins meu.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.