MÉS SOBRE LA DANA

Recentment he citat en aquest espai de QD, “Ca u sap en sa casa on es penja el cresol”, com una de les dites ancestrals  que ens acompanyen. En referéncia al mateix motiu tractaré d’afegir-ne una altra :  «Qui no apanya una gotera apanya la casa sencera”.                                                                                                                                                                                                                 InPel Pel seu contingut pertinent faré al-lusió a una historieta que vaig llegir de menut-.Tractava sobre un llaurador que vivia als afores del poble. Repetidament, la seua dona  li recriminava la seua  deixadesa en no arreglar el pastell de la vella tanca de la porquera situada al corral junt a l’estable amb altres animals domèstics. Tanta raó tenia que, un dia, el porc ja ben engreixat que s’hi guaria a l’espera del seu Sant Martí, recolzant-se sobre la tanca feu saltar el pastell mig corcat i……, allà va!…,  que s’hi trobá lliure com un pardalet en escapar de la gàbia: Difícil descriure en paraules les destrosses que causà: El galliner, situat a la vora, tot fet miques, esclafat i escampat per terra. El mateix tractament van rebre les conilleres que, juntament amb el galliner, gallines i conills dels claustres respectius celebraren el dia de la seua independència i llibertat.

Igualment, però amb distints resultats, sofriren les conseqüències el preuat hortet que, de la vora estant, servia de despensa quotidiana de fresques verdures. Altres premis semblants reberen un xicotet sembrat dels mil i un futuribles fruits plens d’il.lusions dipositades en ell. Estalvie dir el procés immediat que suposà la restauració de tot plegat, de l’inventari de danys…i beneficis. Aquests últims, ara sí, reconvertits al canvi actualitzat, per molt temps, en retrets amplificats, sense sordina, de la seua dona. Passats els  primers dies de la “tempesta“, tornant a seure, repantigat, al recer del pòrtic,  exclamá dins seu mirant la tanca restaurada: “Heus ací lo car que m’ha costat un pastellet”.                                                                                                                                                               

Aleatòriament, no per riure la historieta, sinó per plorar, a més dels danys materials, és el dol irreparable de les víctimes concretes que hem sofert els valencians. Ni imaginar podem el sofriment dels familiars de persones i amics afectats directament. ¿A compte de què ni de qui ve el referit de tot plegat?  Diuen que si perds la memòria del que has viscut estàs exposat a repetir els mateixos errors. Malgrat que amb poc relleu mediàtic per la seua transcendència resultant, els “súbdits» en general, per majoria absoluta de nostre País conquerit, ens acabem assabentant de que unes infraestructures que estaven científicament estudiades i dissenyades per tècnics professionals en prevenció del que ha ocorregut, tenint en compte nostres particulars condicionants geogràfics i afegits esdevinguts, patits….,  foren rebutjades quan a la seua execució, per tal d’evitar en el futur els problemes en qüestió…»pel seu elevat cost econòmic».

Curiosament, per contrapartida, un servidor recorda haver fet el seu primer viatge a Madrid en cotxe, fa una pila d’anys, i quedar d’allò més  sorprés, en contemplar una autovia d’accés al seu voltant, sense peatge, i amb un trànsit relatiu, semblant a nostres carreteres comarcals interiors, mentre que per accedir a Barcelona tenia que pagar pels curts trams d’autopista disponible aleshores, amb un trànsit sobrecarregat, amb retencions contínues. Tot dit gràcies i en honor al turisme incipient, desbordant que ja despuntava. Testimonis  són una quantitat immensa de camioners professionals que ho patien; que nostra comunitat productiva ho patia en vistes a l’exportació cap a Europa.

Mal farem si perdem l’ús i memòria, tant de nostra parla com de nostres històrics fets i dites populars que ens acompanyen, totes elles nascudes de tota una vida d’experiències viscudes, sobrevingudes: “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”/ «A què vas a Madrid?- A treure’m la punxa del dit! “ / “Haga poniente aunque el valenciano rebiente”/ “De Ponent, ni terra, ni vent”… (….?)….  I tantes més desconegudes que, a totes bandes, “ca u” ens acoblem, com anell, a la mesura de nostres dits… o conveniències. Si, també.
Ser subsidiaris, dependents, administrats de les sobres del qui ens recapta, auto-erigit en amo i senyor de ta casa, cínicament sentenciats “por derecho de conquista”,  som i serem,  indefinidament, un camp de continues tensions.

Perquè a ningú li agrada ser conquerit a la força, per les armes, per interessos aliens ni contra la pròpia voluntat. Arribats a este punt, es fa evident la situació política-administrativa-econòmica-cultural a que estem sotmesos els valencians. A Espanya tant se li en fot que siguem governats per les dretes com per les esquerres; pel PP, com pel PSOE, per VOX, com per «La Xarito» o per «La Cuixa-en-bamba» mentre ens tinga agafats  (……?)  pel mànec de la paella, «pa- ella”.                                                                             

 Mentre,  com a  titelles polílitic-partidistes sostingudes i ben lligades pel fil conductor constitucional-constitutiu-constituent, fent bondat vers un objectiu amb finalitat de enquadrar-nos mentalment dins el seu cercle patriótic, induïts,  assimilats…, “Que nadie se mueva, coño!, Todo el mundo al suelo”!  /  “El que se mueve no sale en la foto”…/ «Por SU dios, por SU pàtria i por SU rei, lucharon…. “ (Per a nostra desmemòria històrica)
De moment, ciutadans de fidelitat “sonada» com som, continuem,  «impassibles en nuestro ademán”, camí de la dula assignada «por su afán”: El de l’amo.

– Fins la pròxima riuada! La que el temps dispose. Que la dels polítics conqueridors ja la tenim, sense tanques ni pastells.
 ”Burro valent, que porta la càrrega damunt i no se la sent”. Ai,… les nostres dites! 

                                                                                                                                                  R. Benavent