PER A TOTS ELS QUE ENS CRITIQUEU.
PER A TOTS ELS QUE ENS CRITIQUEU.
Quan esteu intentant ensenyar en una aula amb nouvinguts que no tenen idea de parlar la nostra llengua, alumnat amb necessitats educatives especials, autistes, intel.ligències límit, síndrome de down, TDHA, i altres casuístiques; sense llibres, realitzant projectes i adaptacions per tots; quan hages d’aguantar alguns pares insuportables que es creuen amb el dret de dir-te el que has de fer i el que no, amb qui ha de seure el seu «bombó» i amb qui no pot seure; que es creuen que el seus fills són els únics alumnes que tenim a classe, més moltíssimes faltes de respecte de l’alumnat, ja que molts venen de casa sense cap límit ni educació i de famílies que han aconseguit gratuïtament el dret d’insultar-nos; sumem les hores de burocràcia inútil, ser creadors de contingut educatiu…a part de resar per a que ens toque un bon equip directiu que no ens faça la vida impossible.
Doncs sí, molts mestres volen deixar la professió. l no parle del sou, parle de que a dia de hui ser mestre és insostenible emocionalment.
Fa 33 anys que sóc mestra i m’estic replantejant moltes coses .I als que vos queixeu comparant amb la vostra feina amb la de ser mestre, feu-vos Mestres!
Vinga ànim!
En poc de temps faran falta molts mestres i podreu entrar a formar part del món educatiu, igual sense fer oposicions, cosa que ja ha ocorregut.
La professora Rosa Mahiques està interessada per les curiositats i els detalls. Anecdotari històric. Punts i apunts de la vida quotidiana els quals cal conservar i mai oblidar.
Cada dia pitjor i augmentat. Una gàbia de grills que va a més. La penita és que en part els docents no s’escapen, aquells que viuen i creuen en la vida de yupi.Fan de tot, menys ensenyar.
Digníssima, excel·lent reflexió.pròpia de qui viu vocacionada la seua important professió. Temps era temps en que els mestres gaudien d’un respecte i consideració, tant dins les aules com a les famílies i al carrer, ben necessari. A les seues mans confiem part important de l’educació dels nostres fills, dels valors en que hem de fonamentar nostra convivència personal, familiar, social i col·lectiva. Ells, els mestres, deurien ser nostres millors ponts i interlocutors en nostra més difícil tasca educativa cada dia. Pes bé de tots, desitge que estes reflexions tinguen una amplia divulgació acompanyades del seu just reconeixement. Enhorabona per apuntar-les. Crec que. en general, obviem que tan necessari i enriquidor és a vegades criticar com aplaudir merescudament quan fa falta.