NOMÉS EL POBLE SALVA… LA SEUA LLENGUA!

Cosa per la qual, i com assenyalen alguns autors ja no és suficient amb què ens estimem la llengua, sinó que, a més a més, hem de ser lleials lingüísticament, no debades els valencians, o valencianoparlants, si voleu, de vegades sembla que tenim una llengua “invisible”, ja que la fem desaparéixer a la mínima de canvi, bé perquè ens trobem “separats” de la nostra “tribu” –de valencianoparlants, val a dir- però sobretot quan el nostre interlocutor s’expressa (parlant o escrivint), en castellà.

Els motius d’invisibilitzar la llengua són molts i diversos, alguns d’històrics com aquell “hábleme en cristiano”, una tan llarga etapa on el valencià no tenia ús, ni possibilitat d’usar-se en àmbits formals. I les conseqüències de tot això encara les paguem, de manera que ens acomodem o ens subordinem mentalment, és a dir, que si “em parlen en castellà/conteste en castellà” o, simplement perquè pensem que no ens entendran, o no volem semblar maleducats…

A més a més, el castellà és la llengua comuna, “la que ha de ser coneguda per tots”, la nostra és la minoritària, i això, mentalment remet a pobles dominats ni que siga inconscientment, i acceptem eixe supremacisme lingüístic de la llengua “important” amb un estatus social o legal superior, també aconseguit per la força en etapes passades o, “por justo derecho de conquista”.

I ens acomodem quan directament usem el castellà amb un desconegut sense saber si parla o almenys entén el valencià, més encara en certs àmbits d’administració o de gestió, situació que s’agreuja quan assumim de bon començament que l’interlocutor i/o funcionari no necessàriament ha de saber les dues llengües, perquè de bilingües sembla –o sense semblar-ho- que només ho hem de ser nosaltres.

I d’exemples d’aquesta “invisibilització” de la llengua no en calen, però, en citarem un, ni que siga per la seua proximitat, concretament tret del Facebook de “Fotos Antigues de Quatretonda”, pàgina destacada i que ocupa un important espai virtual, no debades desperta les emocions amb el record de gent, veïns i de tantes persones que hem conegut i amb els quals hem conviscut. Una pàgina molt seguida com ho demostra el fet de les abundants interactuacions o comentaris que provoca.

Entre les quals, i pel que fa al cas, destacaríem ara les de Victoria Alberola i Isabel Benavent que s’estimen el poble com ho demostren en els seus comentaris, que han passat bones temporades entre familiars i amics del poble, els pares de les quals –tots fills del poble- han fet, com diuen per ací, bon poble en allò que han pogut, no debades parlem de D. Jesús “l’Ingeniero” i D. Antonio “el Mejicano”. Motius familiars i laborals faran que la seua vida transcórrega de fora, a Mèxic, l’una, i València o ciutats on desenvolupara D. Jesús l’enginyeria –com ara Burgos- l’altra. Tot en un ambient i època que farà, com ens ha passat a molts, que la seua llengua escrita, o d’ús habitual, fora únicament el castellà.

I el castellà és la llengua que solen utilitzar al Facebook, i dic solen, perquè en alguna ocasió també han tirat del valencià, més encara quan en alguns comentaris han manifestat que comprenen la llengua, buscant que l’interlocutor no es vera en la necessitat de passar-se’n al castellà, cosa que generalment no aconseguixen, perquè tenim tan assolida la minorització de la nostra llengua que tendim a invisibilitzar-la, de manera que perfectament es pot donar (i es dona), una conversa en castellà entre dos valencianoparlants.

I no creguen que qui subscriu açò no ha “pecat”, que també tenim els nostres “morts», com aquell viatge en autoestop d’Albaida a Xàtiva sent batxillers, quan ens va recollir un “home” amb el seu “Mini”, un trajecte que discorregué sense saber per què en la llengua del Cervantes, almenys fins que en una corba del port de Bisquert el cotxet a punt estigué de trontollar per excés de velocitat, i aleshores el xòfer va soltar un sonor i expressiu “collons!”, que va ser el tret d’eixida perquè el valencià pujara a l’automòbil fins arribar a Xàtiva.

I no tan vell, encara que ja han passat anys panys, quan estacionats com érem a la vora de l’autovia per fer un transbord de passatger, nit fosca encara, cotxe amb tots els llums encesos i situat no només a la vorera del carril d’acceleració, més enllà encara, en el terrer, no debades les obres del pont per a les incorporacions de vehicles a l’autovia deixarien un bon descampat voravia. I aleshores, quan el cotxe de contacte ja ha marxat i ens disposem a arrancar, una llum encegadora, groga i blava, ompli tot el darrere nostre… què passava ara?

La motoritzada, nogensmenys! Aquells homes encasquetats, vestits de militars, les llums que pujaven del terra i allargaven les cares… «Buenos días!» Ens saludaren, provocant que el nostre “bon dia” quedara sense veu, invisible!

No, no ens vàrem estimar o no li donàrem cap oportunitat a la nostra llengua, i ho hem de fer, més encara quan, com ara, li (ens) venen mal dades!

Benavent

Rafael Benavent

El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.