L´ARBOREDA QUE VEIA POBLADA
L'ARBOREDA QUE VEIA POBLADA
A on vaig?
Ni jo mateix ho sé.
****
L'arboreda que veiapoblada
arrere va quedant.
Ha anat desapareixent
mentre jo donava passos pel camí,
ràpids els més,
assossegats bastants.
****
Estic caminant per una arboreda caduca
on ja quasi no queden arbres.
Arbres que em donaren ombra, recer,
i que, temps ha,
les fulles varen perdre
i no han tornat a brotar.
****
Continue caminant lent,
en pau, tranquil,
mirant com volen les aus
cap al Sol de l'ocàs.
****
Dubte, de tant en tant,
si la ruta que vaig mamprendre fou la idònia.
No sé si al futur sabré
si em vaig equivocar de camí
i si podria en tot cas canviar.
****
Encara que,
en aquestes hores que visc,
de nous camins
i de gran interés per a mi,
no espere trobar-me’n cap.
****
He aprés durant la meua marxa
que ningú em va imposar
una meta on arribar.
Tot i que
En la meta que vaig assumir com meua
l'atzar jugà una destacada part.
****
Sense tindre clar on anava,
―ni estar del tot satisfet del rumb que jo duia―
aní superant entropesses
que més d’una em va fer sotsobrar.
D’esvarons n’hagueren massa...
I prou!
****
Tingam la festa en pau!
El Sol comença a amagar-se per Ponent.
Ja poca de la seua llum queda.
****
A on vaig?
Ni jo mateix ho sé.
****
Això sí:
tinc clar que intentaré seguir,
i seguiré,
pel mateix camí que un dia
―molt llunyà―,
aquest personatge que vaig ser
decidí camejar una ruta
sens saber on podria arribar.
L'ARBOREDA QUE VEIA POBLADA
(postdata)
Ànim, amic,
seguix avant valent que valent,
però
sens oblidar mai
que rectificar és de savis...
Diu la dita!
****
Sí, sí, però la tia María la Fornera (ma mare) em digué:
«el que estiga bé que no es moga
que,
si mal busca,
prompte el troba».
SALVA
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Cómo me haces recordar el paso de los años, que ya pesan, 80 son muchos, pero aún recuerdo muchas cosas del pueblo de mi padre, que siempre he considerado como el mio. Allí pasaba las vacaciones de verano y cualquier otro acontecimiento que hubiera, allí conocí al padre de mis hijos, allí festejamos paseando por la carretera, hasta el puente y vuelta. Excursiones en carro a la pinada de mi tía abuela Victoria, a » la costa» a vendimiar en los campos de mi padre…..el hacer travesuras con las hijas de mis primas que eran las que tenían mi edad, procesiones, en Agosto el olor de los carros con la paja, los toros, el paso de las cazuelas encima de las maderas con un pañuelo de tela, competencia entre las dueñas, ese arroz al foro, las pastas …..tantas cosas que añoro. Esa familia grande por número y por generosidad. Gracias.
Por cierto, tu madre era hornera del horno de la plaza del Oliver?
Estimat Salvador: volia compartir amb tu la meua reflexió després de llegir el teu poema. Interprete les teues paraules com una metàfora que explica i compara el pas del temps en tu amb el paisatge (pel qual camines). M’agrada l’evolució que vas explicant i que va deixant empremta. Una vegada més, enhorabona pel teu treball.
¡GENIO Y FIGURA! ¡Qué más puedo decir!
M’apunto també als «parabéns» encara que no em quede massa ortodoxa la felicitació però, així és!