EL BUIT DELS DIES QUE FUGEN

«El Buit dels Dies que Fugen»

Cada cop que algú desapareix, em porta una mica de mi amb ell. No és només la pèrdua, sinó la sensació que una part del món s’esvaeix en somnis, com si hagués estat feta de fum.

En Jaume, el botiguer del carrer, que em regalava caramels quan era nen, ja no obre les persianes al matí. La veu de la tia Mercè, que cantava havaneres mentre cosia, s’ha apagat com una ràdio antiga. I en Pol, l’amic d’infantesa amb qui pujàvem als arbres per robar cireres, ara és només un nom en una làpida.

La pena que deixa el seu silenci no és aguda, no és un tall net. És una absència que s’estén com una taca d’oli, negra i pesada. És com si haguessin arrencat fulls del llibre dels meus dies sense avís, deixant buits on abans hi havia rialles, paraules, mirades compartides.

De sobte, caminar pel mateix carrer és més fred. Les cases encara són allà, però alguna cosa s’ha escurçat, com si l’ombra dels que se’n van s’hagués endut una mica de la llum. I jo em pregunto si aquesta pena misteriosa és el preu de recordar, o si, potser, són ells que, en marxar, em criden des d’un lloc on el temps ja no existeix.

Però encara em queden els seus riures emmagatzemats a la memòria, els gestos, les veus. I de vegades, en el silenci de la nit, gairebé els sento respirar al costat meu. Llavors el buit es fa menys negre, perquè sé que, mentre jo els porti dins, no s’hauran perdut del tot.

Només s’han tornat invisibles. Com el vent.