LLETRES QUE POTSER NO AGRADEN NINGÚ

LLETRES QUE POTSER NO AGRADEN NINGÚ

Generalitzar no s’ha de fer mai, ho sé, no és cosa seriosa i li lleva valor, si en té, a allò que vols exposar o defendre. El món està ple de colors i tothom sap que no són solament el blanc i el negre els amos de l’espectre, sempre és bo que n’hi haja un poquet de cada classe, li dona més al·licient al sarau on estem vivint; encara que a la marxa que duem els humans potser que arribe un dia que haurem d’anar d’uniforme i degudament classificats com aleshores hi estaven a la Xina de Mao. Sembla que el sac d’esta estirp d’individus amb característiques comunes està ben ple, jo no diria a caramull, però quasi. N’hi ha qui anomena aquest comportament que ens fa perdre la iniciativa: aborregar-se.
D’este comentari meu, i altres que si teniu interés aneu a llegir, només se salvarà aquell mortal que no es veja reflectit dins del que acabe d’escriure un dia després de dinar i que està fent molt de calor; us ho dic açò perquè siga un atenuant que podreu aplicar-me sabent-ne que la sang la tenia pegant voltes pels budells i n’arribava poca al cervell.
Cadascú de vosaltres se’n mesurarà i se’n durà, si de cas li’n correspon algun trosset d’aquest guisofi, «según su leal saber y entender» que, com el valor al militar, a qualsevol de vosaltres: «se le supone».
 
Anem allà.
Diuen que n’hi ha qui quan li senyales la Lluna només es fixa amb el padastre que tens al dit. D’eixos n’he vist uns quants a les tertúlies «televiseres», als periòdics, en les xarrades amb els amics i de tant en tant també ací a QD, dels polítics hui no en parlarem.
 
Pepe Romero-Nieva: tu tens la culpa de tot allò que t’ha passat estos dies de juny, tu i només que tu! Ho tens clar? Per què havent-ne tantes i tantes professions has anat a buscar-te’n una «d’alt risc»? No ho sabies rei? A tu qui et mana clavar-te dins del circ de l’ensenyament? Si volies emocions circenses podies haver-ne triat ser «domador de feres salvatges» i no de «cadells d’homo sapiens», que d’homo en tindran quelcom, però pel que estem veient, la majoria,  de sapiens…, res de res!
 
Rèquiem per la llengua ha dit algú, i jo, parafrasejant-me, els demanaria als deus de l’Olimp que no fora morte aeternam com ha passat amb les Caixes d’Estalvis.
És que no sé per què estem queixant-nos contínuament si tenim allò que ens mereixem; ens ho hem guanyat com un premi extraordinari d’esta tómbola on estem jugant des que…, no li fa, l’època importa retraure-la ara? Solucionarà  el problema saber-ho? Potser que a algú l’anime a donar-li un calbot a l’etern enemic i així quedar-se amb la consciència tranqui-la.
Pobre d’esperit aquell que descarrega els mals comuns damunt d’un altre llom.
 
Des de totes les bandes duc oint lamentacions, dia sí i l’altre també, sobre el funcionament de nostra societat, però que poques vegades he llegit un anàlisi complet, imparcial i sense gens d’apassionament sobre els problemes i les causes. No demane solucions, crec que primer tenim que fer un diagnòstic correcte, la medicina vindrà després.
I ara girem el cap a la beneïda llengua nostra i la pàssia que està ofegant-la. Sí, heu llegit bé, el verb que he emprat és: ofegar.
Crec  que un poder invisible i desconegut (!) intenta, fa ja més de quatre segles, espentar-nos  i afonar-nos al blau del Mare Nostrum.
Nosaltres, valencians de pro, no ens adonem perquè el meninfotisme ens fa viure tranquils. Tenim Falles, tenim Benidorm, tenim taronges, tenim bon clima, mirem a ponent i ens cau la bava, mirem cap a dalt per veure-li  les bragues  a la veïna del nord i somniem,  —de segur que alguns en tenen fins un orgasme pel plaer oníric—,  i al remat què?, ens resignem submisos perquè el complex d’inferioritat, o la sang d’orxata, o l’ADN,  així ens ho demana i nosaltres a complir, que som molt «matxos»!
 
Des que Carles I d’Espanya / V d’Alemanya i Germana de Foix començaren  a fotre’ns, —i Felip III, i Felip V, i Carles III, i el franquisme, i els  demòcrates de carreró, i els polítics oportunistes, i els polítics  ineptes, i els «nacionaleros» mesetaris de dreta i esquerra—  i, a més de fotre’ns, a fer-nos la punyeta de continu, ací estem nosaltres a l’espera d’un Redemptor. Nosaltres els valencians d’adopció, perquè som fills d’immigrants, —no us s’oblide mai, si no ho sabíeu mireu al DNI els vostres cognoms i ho veureu. Els que habitaven estes terres eren ibers que després d’aprendre llatí i visigots tot seguit, un dia es feren musulmans, i prou més després un rei cristianíssim (Felip III), un sant (Joan de Ribera) i un «valido» (Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y Borja, net de Sant Francesc de Borja i més conegut el Paco com  Duque de Lerma) els varen esborrar amb una sulfatadora (estic parlant dels moriscs per si no s’havíeu adonat), actuava esta colla semblant com quan li tirem «medicina» a les vinyes per matar els bitxos i als que anaven quedant d’estos moriscs, el patriòtic trio castellà acabà prompte ahuixant-los com nosaltres ho fem amb la pala matamosques, perquè se n’anaren a terra de «Berbería»—,  tornem a allò que anàvem dient, ara no se n’aneu per les rames i es quedeu mirant la Lluna, escolteu fills d’immigrants:  tots plegats tenim la culpa del tracte que estem rebent dels nostres compatriotes de «la piel de toro». 
 
Però que no s’acalore ningú:  SOM VALENCIANS!
 
Sí, som valencians. Tots?
Si algú va llegir el que vaig escriure sobre la mort de les Caixes d’Estalvis se’n recordarà que un dels últims directors de Bancaixa contava que a Castelló no volgueren mai que a la nova entitat que eixiria de la fusió l’anomenaren Caixa València o Caixa Valenciana i aparegué aquell nom tan «original» i premonitori.
De Madinat al-Laqant  i  la seua CAM, què he de dir-vos? Algú allà baix, i en temps de la dictadura li se va ocórrer, i ho proposà formalment a l’autoritat competent a Madrit, el crear «la Región del Sureste de España» amb Alicante i Murcia. Si consulteu les hemeroteques veureu que estigueren ben prop d’aconseguir-ho. Què «risa», eh?
 
No em direu que els nostres polítics  són un exemple de valencianisme en estar destinats «en la villa y corte». «¿Que si soy valenciano yo?, como el que más, mira mi DNI». Hala valent!, més aïnes crec que t’amagues i intentes que el «dejo no se te note, no sea caso que…» Sí, ja sé que algú de vosaltres sap d’un amic, que té un cosí, que és cunyat del sogre de la portera d’un senyor que viu prop d’un Ministeri i que té un escó al Senat, que està tan desvanit de ser valencià que el dia de Sant Josep li pega foc a una traca al passeig de la Castellana cantant: ¡Valencia en Fallas, tiro riro riro raro…!
 
No hem d’enganyar-nos , el «nacionalero de la meseta»,  siga d’un partit gran o menut és i serà sempre «nacional» i per la qual cosa procurarà més per l’interés aliè que pel nostre. Encara que m’ho jureu agenollats no m’ho vaig a creure que així no ho és. És normal home, té que vetlar pel benestar d’aquells que, com diu la Constitució, som tots iguals, sense cap tipus de distinció. D’on t’has tret tu que a nostra pàtria es descrimina? I per què dius que qualsevol tipus de nacionalisme és excloent?, si molt m’apures serà xenòfob, només una mica, eh?, això ho dius perquè miren amb superioritat a l’altre, com se sol dir: per damunt del muscle? 
 
Altra més.
Per pròpia experiència sé que quan un programa informàtic no funciona, el 99 % de la culpa la té el programador, quasi mai la màquina (home, pot anar-se’n la llum). La primera obligació de l’interfecte és mirar les rutines que ha creat, el llenguatge que ha emprat, comprovar on està l’errata i ràpidament corregir-ho, perquè si treballes en l’empresa privada i la marxa frena en sec perquè deixa de funcionar pels teus errors l’ordinador central…, ja pots anar arreplegant els trastos, què poquet et queda de continuar amb eixe «empleo»!
 
Jo no vull que es facen «l’hara-kiri»  els partits polítics  després d’estes eleccions en veure els resultats, però no he vist encara una resposta convincent a la pregunta: per què? A la intimitat de cada seu social potser que la tinguen, tot i que com jo estic ací tancat no m’assabente. Sols estic oint coses com: la culpa és de l’altre que és un trampista o, com som menuts i no tenim diners no podem  «publicitar»  prou nostre programa, que si no!
Alto!
Els que han tret tant de vot que els ha fet guanyar més nombre de regidors de la cosa pública, els dic també que tampoc no n’he sabut d’eixe «perquè», eh? Caldria que estigueren a l’aguait perquè els que hui estan aplaudint, demà poden estar escopint-te amb el mateix fervor. Que s’ho facen mirar que el mèrit que creuen tindre, molt sovint, és per culpa del demèrit del contrari.
 
No us he de dir res dels xicotets partits que defenen «lo nostre, lo valencià de deveres», pense que aquestos no són conscients que en una família, si vol ser com cal, tenen que admetre a tots els membres, àdhuc l’ovella negra, perquè tota pedra fa paret i així,  encara que a la Casa Santa  no li agrade, el passat és nostre i tenim que assumir-ho, si no, la resta de compatriotes «nacionaleros» estaran partint-se de «risa» i aprofitant-se d’estes divisions nostres i tan útils per fer-ne una bona collita, ells clar!
 
Un dels últims 9 d’octubre vaig estar pel matí al parterre a València i per la vesprada amb la manifestació dels de l’altra banda. A joves d’un i de l’altre bàndol que em deien que eren valencians per damunt de qualsevol altra cosa els vaig preguntar qui era Joan Llorens, Francesc de Vinatea, Vicent Peris, l’Encobert i que representaren les Germanies per al poble Valencià. Pocs em donaren una resposta satisfactòria , això sí, un em digué que Joan Llorens fou un gran promotor de festes de carrer (!) i un altre que de Vinatea no en sabia perquè hi havia una estàtua seua  a la plaça de l’Ajuntament si fou antigament l’encarregat de controlar les putes al barri xinés de València.
Vosaltres direu!
 
He heretat un tros del tarannà d’aquell Alberola que diu l’Estanislau que manà fer una de les campanes del nostre campanar i com cal a un bon descendent d’eixa nissaga sóc molt casporrut. Per defendre la nostra parla n’he dut per totes bandes.
Al col·legi per parlar malament el castellà, en la mili per no «hablar la lengua del Imperio», a l’empresa «porque si continuas hablando en valenciano nunca dominaràs el español y eso ya sabes…», quan aparegué en una revista de jubilats Les sabates Noves i que l’autor era el pare d’un company de Picanya, li vaig demanar a Rafael Benavent que fera la rectificació oportuna, després vaig tindre que deixar de pertànyer a la dita associació perquè, entre altres causes que no li fa ara, algú em digué: «se nota lo que eres, esa poesía está escrita en valenciano normalizado y eso es puro catalán» (?)…,  i més que n’he dut per motius de l’idioma, no cal que us heu conte.
Amb tot, com he dit abans: sóc molt casporrut! Serà per això que he continuat parlant i escrivint en la llengua que he mamat. He resistit i resistiré mentre em quede una mica de trellat.
 Als joves vull dir-vos: si nosaltres hem pogut mantenir-la fins a hores d’ara sense que desapareguera, vosaltres més encara podreu, no heu de ser mai derrotistes, són més de quatre segles de lluita i ací estem. 
 
Llevem-nos fora de nosaltres i desterrem ja:
la submissió, l’autoritarisme, la resignació, el meninfotisme, el complex d’inferioritat, l’analfabetisme, la supèrbia dels «nacionaleros», les  recialles del franquisme, la societat estamental (?), el menyspreu pel proïsme, els complexes  de ric Epuló, el servilisme, el conformisme, la sang d’orxata, el fracàs escolar a pesar de les lleis embolicades, la por a la llibertat, la tolerància i admissió —com el més normal del món—  el ser corrupte, els polítics ineptes,  el maniqueisme, la divisió provinciana imbècil…,  i més, que la llista és llarga. Ho vaig escriure quan parlava de les oronelles i no sé si es va entendre, és que són tan gràcils i el seu vol tan enxisador…
Eh, atenció! Si no ens espavilem i aconseguim regenerar esta societat valenciana amb autoestima, sense divisions, sentint-nos orgullosos  de ser valencians tots els que hi vivim des del Sénia al Segura, sense dependència de l’oest ni del nord, tenint consciència ja d’una vegada de qui som, d’on anem i on volem anar, sense fonamentalismes d’aiatol·là, sense escoltar a l’altre disparant a tort i a dret abans d’analitzar allò que diu o vol dir…, si no ens llevem de damunt eixes lloses…, no farem res.
Tanmateix podem ser igual o millor que qualsevol no ho dubteu, però necessitem canviar, REGENERAR els pobladors del país, regne, regió, territori Valencià, no li fa ara la semàntica embolicadora.
 
Jo estic esperança’t, malgrat la mala premsa de la joventut actual crec que afortunadament hi ha un bon caldo de cultiu  i s’aconseguirà. No hem de perdre’ns en baralles estèrils del «i tu més» o «i vosaltres què?»
Tanmateix sé que n’hi ha que començar per l’escola,  tenim que animar a gent com Pepe i la companya, que no flaquegen, que els pares dels alumnes sàpien i tinguen clar quin paper  els toca dins de l’educació del xiquet, que una cosa és impartir coneixements i altra transmetre valors que només es poden adquirir a casa, al si d’una família. Malauradament a hores d’ara amb la manera de viure la majoria de parelles, on els dos, pare i mare, han d’estar treballant  i en arribar a casa els fills són un destorb als que hem de ficar davant del televisor, l’ordinador o la «play» perquè ens deixen descansar, veiem que és un assumpte que s’acosta prou a la quadratura del cercle i, amics, malament va el carro! Els progenitors deleguen «sui generis» tan important labor en el professor, però molt sovint tractant a este pitjor que a un servent al que poden amonestar i de vegades més malament encara: amenaçar. Sí, sé que  des de desembre son autoritat pública, i què? Un llicenciat en hispàniques, amic meu, que treballava a Albaida de professor, ja du uns anys «de baixa indefinida» perquè tres vegades ha sigut amenaçat de mort per alumnes i també per algun pare. Què fem?
Estem en una situació patètica, encara n’hi ha qui no s’ho creu o si s’ho creu és perquè està tan habituat a dir mentides que arriba un moment que ja ni s’adona que està mentint en dir-ne una.
Malgrat la mala utilització del llenguatge al que ens tenen acostumats alguns dels nostres regidors de la cosa pública el ciudatà no és tonto, almenys no com aquestos personatges que actuen sobrevolant i contemplant-nos des d’una distància sideral.
 
Acabe.
Hem de mirar la Lluna, no mai el dit.
Saber llegir entre línees i traure el suc a qualsevol escrit, que sempre en té, vos ho assegure. No hem de perdre’ns amb les floritures que tots hi en fiquem, però sí buscar i  veure el missatge i reconèixer, si n’hi ha, la sorna, el sarcasme i la ironia.
 
Per favor no anem mai contra res, sinó a favor d’una idea, és més saludable.
 
SALVA
 
P.S. Si voleu afusellar-me podeu fer-ho, però sense molt de soroll, tot i que millor seria fer-li cas a rbenavent amb allò de: no s’hi val matar!

9 Comentarios

  1. Maria Benavent Benavent

    Quan es diuen grans veritats, Sr. Salva, és complicat contentar a tot el comú, perquè aquestes són difícils d´ encaixar, tenint en compte que posen al descobert sentiments con la por, l´angoixa, la vergonya o, el que és pitjor, la ignorància. Estic totalment d´acord amb vosté en què les solucions a molts dels problemes socials que anem trampejant, i que tan magníficament ha exposat al seu escrit, radica en la sembra dels valors inherents a l´ésser humà i que, malauradament, han estat denostats, oblidats, arraconats, criant teranyines, ja fa massa temps… També li dóne la raó quan conclou que, malgrat totes aquestes bogeries, encara hi ha esperança; tanmateix, no oblidem que el temps passa, inexorablement i que, potser, si ens encantem pel camí, ja siga massa tard…

  2. Vicent Benavent Vidal

    Una vegada més em quede com es sol dir ( adonadado ) pel seu gran comentari tan ple de veritats com al mateix temps tant complèxe d’entendre estic segur que per molta gent Sr Salva. ( que no s’ofenga ningú per l’amor de déu).
    Pot ser eixe és un dels grans problemes que sofrim la societat,la gent no » sap» o no «vol» adonar-se del que està passant. ens toca viure l’època de a GRANDES MALES,GRANDES REMEDIOS, que li anem a fer, però si,seguirem lluitant per allò que creguem, a mi personalment també en du algun disgust que un altre,i tot per dir quasi sempre la VERITAT,cosa que ja sabem que «duele» i del que més. Vivim a una societat on la gran majoria vol sentir allò que li interessa,i no allò que és veritat,vaja com en temps de ( La inquisició ). Llegir entre línies costa però u apren molt si es fixa,encara què de vegades el tracten com un » malpensat » o algo similar. Ja és hora de movilitzar-se i de dir que ja en hi ha prou,estem o jo almenys estic fart,ja ho he dit en més d’una ocasió d’uns més que dels altres però en definitiva de tots.
    Anècdota personal: Quan a València és començà un nou impuls per la nostra llengua, recorde allò de les «pegatines» als establiments públics, ( bars, biblioteques, tendes,etc…) que dien DIGA BON DIA, o PARLA VALENCIÀ… bo jo estava estudiant a València al Conservatori Superior, i entre un dia a un bar del centre de la capital i demane un café,el «xaval» cambrer no en fà ni cas, i jo per segona vegada li’l torne a demanar si per favor em feia un café, a tot açò en (Valencià de poble) i és quan el cambrer en contesta textualment HABLAME EN CRISTIANO QUE NO TE ENTIENDO, la meua pujada de sang va ser tan forta que li vaig contestar si era un fill de… sé que no estigué ben dit però isquè del cor i quan ix així doncs ja sabem que a vegades no és el més oportú però…. bo acabe- li vaig dir que si es trobava el «dueño» del bar i em va dir que si …bo, al remat i per acabar en convidaren al café. Ho conte perquè després d’estar molts anys a València no hi he tingut cap problema en parlar en Castellà si ho demanen per favor,o siga amb educació cosa que hui en dia….
    Salutacions per molt de temps.

  3. SALVA

    No és que jo em senta el rei del món i tinga l’exclusiva de la RAÓ, tampoc m’ho tinc cregut perquè només faig que escriure i escriure enviant-vos comentaris, no!
    M’agrada provocar perquè les persones amb les que puc comunicar-me, bé amb la paraula o per escrit, deixen d’estar aletargades mirant tot allò que diu la tele i la colla que més s’acosta al que creu ser el seu pensament. Estan molt equivocats, s’enganyen ells mateix, no s’adonen que dubtar és sà, que pensar i reflexionar ho és encara més si cal, que la llibertat la tenim al cap tot i que estem tancats dins de casa, que de vegades sembla una presó.

    Sóc de l’opinió que si cadascú de nosaltres té un comportament ètic, respecta al proïsme i intentara influir solament a tot aquell que l’envolta, la societat canviaria de rondó. No caldria que anàrem fent simulacres de maig del 68; aleshores tingué èxit, però hui, amb la manipulació tan fàcil de ser dirigida per els grups que tenen a les seues mans els interessos econòmics i polítics d’esta globalització imparable, la manera suau i efectiva ha de ser la de l’individu, la labor silenciosa però contínua, l’escola intentant canviar i infondre valors que s’han perdut, i la família, eixa gran oblidada. Estic referint-me a la família com a primer nucli per on ha de començar eixa tasca de REGENERACIÓ, amb tot i això ja en sabem que ningú dels que podien fer-ho i que porten la manilla els preocupa gens, i els responsables d’eixe nucli estan massa capficats en dur diners a casa per subsistir i anant preocupant-se de valors anacrònics que no donen de menjar.

    Maria Benavent em diu a la seua resposta: «no oblidem que el temps passa, inexorablement i que, potser, si ens encantem pel camí, ja siga massa tard…» Sí Maria, potser, però a nostra mà tenim una bona «medicina», l’assumpte pinta malament, però a aquest planeta solitari li’n queda encara un cabàs; tu seràs jove, de segur, tanmateix hem de mirar per la següent generació, i la de després i més enllà, perquè si deixem aquest bancal més llis que una era de batre, els nostres descendents tindran tot el dret de recriminar-nos-ho.

    Algú dirà: «serà pesat el tio este, sempre parlant i volent donar lliçons, a ell què més l’importa?, segurament és un «uelo» jubilat sense faena, xe que se’n busque!»
    Només puc contestar dient-li: «amic, no saps amb quina rapidesa passa la vida i amb nostre exemple el mal que podem fer…, o el bé!»
    ULTREIA (bon camí!)

  4. Vicent Benavent

    Els científics diuen que la ment del humà es pot manipular, i no es falta raó, sobre tot els més sensibles i sofrits. Jo per si acas com aquell em tape el forat del cul no siga cosa que algú intente… i que quede clar,no estic en contra de ningú,doncs la llibertat sexual a de ser igual que la LLIBERTAT per a tot ( digo yo ) encara què a alguns no i semble igual, i ara damunt son els reis del » mambo «.
    La familia,ai la sofrida familia, és cert senyor Salva, ha de ser el nucli de tot però imposar valor als fills és una tasca molt,molt difícil a dia de hui, son massa intel.lectuals qui han intentat mostrar el contrari,(caguen …) HAY QUE SER AMIGOS DE NUESTROS HIJOS deia una vegada un Pedagogo afamat a la televisió, jo al menys els dic a les meues filles que soc s’on pare, amics ja s’els busquen elles mateix.
    Canviara la societat,canviarem nosaltres?…

  5. jordi nadal oltra

    impresionant, salva, si la gent mirara la lluna en compte del dit, tinguera la mitat de trellat del que tu demostres i sentira i dedefenguera lo seu, una altra cosa seria.

  6. SALVA

    Vicent:
    La joventut ha de ser rebel, activa, replantejar-s’ho tot, les hormones manen perquè se’n crien a cabassades i van descontrolades, és obligat fer-li cas a eixa imposició de la natura i hem de comprendre la seua actitud, però sempre que cadascú sàpia el paper que li correspon representar en la comèdia humana.
    Sense eixa rebel•lia, sobre tot de la manera distinta de pensament generacional, potser que estaríem donant bots encara amb els nostres cosins els simis a l’Àfrica.

    Tanmateix se sol dir:
    «si un pensa el mateix als vint que als quaranta, vol dir que no va pensar res abans ni tampoc ara».

  7. SALVA

    No desesperes amic que «quan
    més curt ens lliguen més perill
    tindran, passeu-me la bota i seguiu tocant».

    Lletra de «El cant del maulets» del grup AL TALL

    Eixiu tots a casa que la festa bull, feu dolços
    de nata i coques de bull. Polimenteu fustes,
    emblanquineu els murs, perquè
    Carles d’Àustria ha jurat els furs

    Enrameu de murta places i carrers, abastiu de
    piules xavals i xiquets. Aclariu la gola amb
    vi i moscatell, que no
    hi ha qui pare el pas dels maulets.

    Vine Pilareta que et pegue un sacsó, els
    peixos en l’aigua i els amos al clot. I si
    no l’empara el Nostre Senyor,
    tallarem la cua a Felip de Borbó.

    Si l’oratge es gira en mal dels maulets,
    vindran altres dies que bufe bon vent. Quan
    més curt ens lliguen més perill
    tindran, passeu-me la bota i seguiu tocant.

  8. Vicent Benavent Vidal

    No em desespere sr Salva, soc ja algo maduret per això tot i que supose estarem d’acord en allò de que pot ser nosaltres no camviem el món però qui sap si els que venen darrere si que ho poden fer. I com diu molt be la cançó,seguirem passant la bota i seguint tocant i més jo que soc music com vosté. Gràcies de tot cor per almenys intercanviar les nostres opinions tal vegada això deurien de fer més gent, no ho entenc però…
    Salutacions per molt de temps.

  9. Salva

    I parlant de CANAL NOU vull repetir allò que vaig escriure al 4 de funy de 2011 i no sé si focar-ho més carregadet de bombo o ja en té prou:

    LLETRES QUE POTSER NO AGRADEN NINGÚ
    http://quatretondadigital.info/?p=3524

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 2 visitants, 2 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES